LA REINA DE LES NEUS
LA REINA DE LAS NIEVES
THE SNOW QUEEN
 |
| LES PLANES 23/02/2013
Català
Aprofitant les inclemències del temps i que la neu ho ha cobert tot amb el seu silenciós mantell ple de misteri... És el moment on tots els animalons, éssers màgics i humans es recullen en els seus caus a la vora de la llar de foc o enbolicats en una flassada flonja de llana, molsa i fulles seques amb la dolça companyia d'un bon xocolata calent... Potser pel fred o qui sap si fugint dels perversos desitjos de la reina de les neus, que en aquests moments recorre els llocs més ombrívols dels boscos...
Si encara no heu tornat a les vostres llars, feu-ho abans que la nit enfosqueixi les lluentors de purpurina que la neu desprén... i no deixeu els camins marcats. Bona sort!!
Il.lustració al Oli i purpurina amb suport de tel.la emmarcada en fusta.
Español
|
Aprovechando las inclemencias del tiempo y que la nieve lo ha cubierto todo con su silencioso manto lleno de misterio ... Es el momento donde todos los animales, seres mágicos y humanos se recogen en sus madrigueras cerca de la chimenea o envueltos en una manta suave de lana, musgo y hojas secas con la dulce compañía de un buen chocolate caliente. .. Quizás por el frío o quien sabe si huyendo de los perversos deseos de la reina de las nieves, que en estos momentos recorre los lugares más sombríos de los bosques ...
Si todavía no habeis regresado a vuestros hogares, hacedlo antes de que la noche oscurezca los brillos de purpurina que la nieve desprende ... y no dejar los caminos marcados. Buena suerte!!
Ilustración al Oleo y purpurina con soporte enmarcado en madera.
English
Taking advantage of the weather and the snow has covered it all with his silent mantle full of mystery ... This is the time where all animals, magical beings and humans collected in their burrows near the fireplace or wrapped in a soft blanket of wool, moss and dry leaves with the sweet company of a good hot chocolate. .. Perhaps because of the cold or who knows if fleeing the perverse desires of the Snow Queen, which currently runs the most somber forest ...
If you have not yet returned to your home, do it before the dark night hide the snow shine glitter... and not leave the marked trails. Good Luck!
Illustration Oil and glitter with wood framing support.
És considera una de les millors obres de Andersen.
Español
La Reina de las Nieves ( Snedronningen) es un cuento de hadas escrito por Hans Christian Andersen. Este cuento fue publicado por primera vez el año 1845, y explica la lucha entre el bien y el mal vivida por dos niños, Kay y Greda.
Se considera una de las mejores obras de Andersen.
English
The Snow Queen (Snedronningen) is a fairy tale written by Hans Christian Andersen. This story was first published in 1845, and explains the struggle between good and evil as experienced by two children, Kay and Greda.
It is considered one of the best works of Andersen.
 |
| La reina de les neus (sense flash) La reina de las nieves (sin falsh) The snow queen (without flash) |
I Tracta del mirall i del tros de mirall
Atenció, que comencem! Quan hàgim arribat al final d'aquesta part sabrem més que ara; doncs aquesta història tracta d'un follet pervers, un dels pitjors, ¡ja que era el diable en persona! Un dia estava de molt bon humor, doncs havia construït un mirall dotat d'una curiosa propietat: tot el bo i el bell que s'hi reflectia s'encongia fins gairebé desaparèixer, mentre que l'inútil i lleig destacava i encara s'intensificava. Els paisatges més bells apareixien en ell com espinacs bullits, i les persones més virtuoses resultaven repugnants o es veien en posició invertida, sense tronc i amb les cares tan contorsionades, que era impossible reconèixe'ls, i si un tenia una piga, podia tenir la certesa que se li estendria per la boca i el nas. Era molt divertit, deia el diable. Si un pensament bo i piadós passava per la ment d'una persona, en el mirall es reflectia un riure sardònica, i el diable es recargolava de pura alegria per la seva enginyosa invenció. Tants com assistien a la seva escola de bruixeria-ja que mantenia una escola per follets-van explicar a tot arreu que havia produït un miracle; des d'aquell dia, afirmaven, podia veure com són en realitat el món i els homes. Van donar la volta al Globus amb el mirall, i, finalment, no va quedar ni un sol país ni una sola persona que no hagués aparegut desfigurada en ell. Després van voler pujar al mateix cel, desitjós de riure a costa dels àngels i de Nostre Senyor. Com més s'elevaven amb el seu mirall, tant més es reia aquest sarcàsticament, fins al punt que amb prou feines el podien subjectar. Van seguir volant i acostant-se a Déu i als àngels, i vet aquí que el mirall va tenir tal accés de riure, que es va deixar anar de les seves mans i va caure a la Terra, on va quedar trencat en cent milions, què dic, en bilions de fragments i encara més. I justament llavors va causar més trastorns que abans, ja que alguns dels trossos, de la mida d'un gra de sorra, van donar la volta al món, detenint-se en els llocs on veien gent, la qual es reflectia en ells completament contrafeta, o bé es limitaven a reproduir només l'irregular d'una cosa, ja que cada un dels minúsculs fragments conservava la mateixa virtut que el mirall sencer. A algunes persones, un d'aquells trossets van arribar a ficar-se-lis al cor, i el resultat va ser horrible, doncs el cor se'ls va tornar com un tros de gel. Diversos trossos eren de la mida suficient per servir de vidres de finestra, però era molt desagradable mirar els amics a través d'ells. Altres fragments es van emprar per muntar ulleres, i quan les persones es calaven aquests lents per veure bé i amb justícia, no cal dir el que passava. El diable es reia a rebentar, divertint-se de valent. Però alguns trossos diminuts van volar més lluny. Ara ho escoltaràs!
II Un nen i una nena
En una gran ciutat - un d'aquests llocs tan plens de cases i de gent, on no hi ha prou espai perquè tothom pugui tenir un petit jardí i on, en conseqüència, els que viuen allà han de conformar amb uns quants tests... hi havia dos pobres nens que, no obstant això, tenien un jardí una mica més gran que un simple test de flors.
No eren germans, però es volien tant com si ho fossin. Les famílies vivien en les seves respectives golfes, una just en front d'una altra, allà on la teulada d'una casa tocava gairebé l'altra, s'obrien un parell de petites finestres, una en cada golfa; n'hi havia prou amb fer un petit salt sobre les canaleres que passaven al costat de les volades per passar d'una finestra a una altra.
Cada família tenia davant de la seva finestra un calaix gran de fusta en què cultivaven hortalisses, que més tard passarien a la taula, i allà creixia també un petit roser. Els dos rosers, un a cada calaix, creixien forts i bells. Un dia, els pares van tenir la idea de col · locar-los perpendicularment a les canaleres, de manera que gairebé arribaven de finestra a finestra, l'aspecte era de dos veritables jardins. Les tiges dels pèsols penjaven a banda i banda, els rosers allargaven les seves branques emmarcant les finestres i inclinant-se un cap a l'altre; semblaven dos arcs de triomf de fulles i de flors. Com els calaixos estaven situats molt alts, els nens sabien que no havien de enfilar-se fins allà, encara que de vegades els donaven permís per pujar-hi i reunir-se, asseient-se sota les roses en els seus petits tamborets, jugar allà era una petita delícia.
Però aquest divertiment els estava prohibit durant l'hivern. Sovint les finestres es cobrien de gebre i aleshores, els nens escalfaven a l'estufa una moneda de coure, posant-la a continuació sobre el vidre gelat de la finestra; aconseguien així una magnífica espiera perfectament rodona, darrera, espiava un ull afectuós, un a cada espiell. El nen es deia Kay, i la nena, Gerda. Durant l'estiu podien reunir-se només donant un salt, però a l'hivern havien de baixar-se molts pisos i pujar altres tants, mentres, a fora, els flocs de neu es movien en l'aire.
- Són abelles blanques que juguen en l'aire - deia l'àvia.
- ¿També tenen una reina? - Preguntava el nen, sabent que les veritables abelles en tenien.
- És clar que si! - Deia l'àvia-. Vola al mig del grup més dens, és la més gran de totes i mai es queda a terra, doncs, quan toca el terra, torna a anar de seguida cap als núvols. Sovint, en les nits d'hivern, recorre els carrers de la ciutat, mira per les finestres i aleshores, els vidres es gelen de forma estranya com si es cobrissin de flors.
- Sí, sí, jo ho he vist! - Van dir alhora els nens, comprovant així que l'àvia no mentia.
- Pot venir aquí la Reina de les Neus? - Va preguntar la nena.
- Que vingui! - Va dir el nen - La posaré sobre l'estufa i es fondrà.
L'àvia li va acariciar els cabells i li va explicar altres històries. A la nit, quan el petit Kay estava a mig despullar, va pujar a la cadira que havia al costat de la finestra i tancant un ull va mirar per la seva petita espiera rodona. Al carrer, queien alguns flocs de neu, un dels quals, el més gran, va quedar a la vora del calaix de flors. El floc va créixer i créixer i va acabar per convertir-se en una dona, vestida amb un meravellós mantell blanc que semblava estar fet de milions de flocs estrellats. Era d'una bellesa captivadora, encara que d'una gelor brillant i encegador, no obstant això, tenia vida; els seus ulls guspirejaven com estrelles, però no hi havia en ells ni calma ni tranquil · litat. Va fer un senyal amb el cap i, mirant cap a la finestra, va aixecar la seva mà. El nen va espantar-se caient de la cadira, li va semblar llavors que un gran ocell passava volant davant de la seva finestra.
El dia següent va ser fred i sec ... després va venir el desglaç ... i, per fi, va arribar la primavera. Lluïa un sol càlid, començaven les gemmes a sortir als arbres, construïen els seus nius les orenetes, s'obrien les finestres a les cases i els dos nens s'asseien un altre cop al seu petit jardí, allà dalt, al costat del canal que corria al llarg de la teulada.
Les roses van florir aquell any en tot el seu esplendor, la nena havia après un salm que feia referència a les roses i que li feia pensar en les seves cada vegada que el cantava, s'el va ensenyar al seu amic i cantaren junts:
Les roses a la vall creixen,
el Nen Jesús els hi parla
i elles al vent es gronxen
Els nens s'agafaven de la mà, besaven els capolls acaronats per la llum pura del sol de Déu i els parlaven com si el Nen Jesús hagués estat allà. Que meravellosos, aquells dies d'estiu! Quina delícia estar al costat dels bells rosers que semblaven no cansar-se mai de donar flors!
Kay i Greda estaven asseguts, mirant un àlbum d'animals i ocells ... van sonar les cinc al rellotge del campanar ... de sobte Kay va exclamar:
- Ai, m'ha donat una punxada al cor! I alguna cosa m'ha entrat a l'ull!
La petita Greda va agafar entre les seves mans el cap de Kay; ell va parpellejar, no, no es veia res.
- Em sembla que ja ha sortit - va dir Kay.
Però no, no havia sortit. Era precisament una volva de pols de cristall procedent del mirall; el recordeu oi? El mirall del follet, l'horrible mirall que feia petit i lleig tot el que era bo i bonic, mentre que el que era mesquí i malvat, qualsevol defecte per petit que fos, l'engrandia immediatament. Al pobre Kay se li havia clavat un resquill de cristall al cor, que aviat es convertiria en un bloc de gel. No sentia ja cap dolor, però el vidre seguia allà.
- Per què plores? - Va preguntar Kay a la seva amigueta-Estàs molt lletja quan plores. Bah! Mira: Aquesta rosa està menjada per un cuc i aquella altra creix torta! Són lletges, tant lletges com el calaix on creixen!
I d'una patada va arrencar les dues roses.
- Kay! Què fas ...? - Va cridar la nena mirant espantada.
En Kay va arrencar encara una altra rosa i ràpidament es va ficar per la finestra deixant allà sola la petita Gerda.
Quan poc després la nena va tornar al seu costat amb l'àlbum, Kay li va dir que allò estava bé pels nadons, però no per a ell. Si l'àvia els explicava contes, ell sempre trobava algun motiu per burla i quant podia la imitava a l'esquena ridiculitzant les seves paraules i els seus gestos, la veritat és que ho feia a la perfecció i tothom es reia a riallades. aviat es va acostumar a imitar i a burlar-se de qualsevol que passés pel carrer. Tot el que en els altres havia de singular o de poc agradable era ridiculitzat pel noi, la gent deia d'ell:
- Que intel · ligent aquest noi!
Es dedicava fins i tot a mortificar a la petita Gerda, que l'estimava de tot cor. El vidre que li havia entrat a l'ull i el que s'havia allotjat al cor eren la causa de tot.
Els seus jocs tampoc eren com abans: s'havia tornat molt més seriós. Un dia d'hivern que queia una forta nevada, Kay va treure una lupa i va estendre una punta de la seva jaqueta blava perquè caiguessin sobre ella alguns flocs.
- Mira a través de la lupa, Gerda - li va dir.
Els flocs semblaven molt més grans i tenien l'aspecte de flors magnífiques o d'estrelles de deu puntes, era realment preciós.
- Fixa't que curiós-va continuar Kay - És més interessant que les flors de veritat. No hi ha en ells el menor defecte, mentre no es fonen, els flocs són absolutament perfectes.
Uns dies després, es va apropar a Gerda amb les mans vestides amb uns guants gruixuts i amb el seu trineu a l'esquena; cridant-li a cau d'orella, li va dir:
- M'han donat permís per anar a jugar a la Plaça Major!- I cap allà va marxar.
A la plaça, els nois més agosarats acostumaven a lligar els seus trineus als carros dels camperols per ser remolcats per ells. Allò era la mar de divertit. Quan estaven en ple joc, va arribar un gran trineu, completament blanc, conduït per una persona embolicada en un abric de pell blanc i amb un barret de pell, també blanc, sobre el cap; va donar dues voltes a la plaça i en Kay va enganxar ràpidament el seu petit trineu al que acabava d'arribar, junts, van lliscar per la neu. Van agafar més velocitat i van sortir de la plaça per un carrer lateral, la persona que conduïa el trineu gran va girar el cap i va fer-li a en Kay un senyal amistosa, com si ja es coneguessin d'abans, cada vegada que en Kay intentava desenganxar el seu trineu, el desconegut girava el cap i en Kay es quedava immòbil al seu seient, franquejaren així les portes de la ciutat i es van allunyar. La neu va començar a caure tant fortament que el nen amb prou feines podia veure a un pam per davant del seu nas, va intentar afluixar la corda que el mantenia unit al trineu gran, però no ho va aconseguir: estaven ben enganxats i anaven tant ràpid com el vent. Va cridar amb totes les seves forces, però ningú el va sentir, la neu seguia caient i el trineu avançava tan ràpid que semblava volar, encara que de vegades feia saltirons, com si saltés sobre rases i pedres. En Kay estava tremendament espantat, va voler resar el Parenostre i només va aconseguir recordar la taula de multiplicar.
Els flocs queien cada vegada més gruixuts i semblaven ja gallines blanques, de sobte, es van fer a un costat, el gran trineu es va aturar i la persona que el conduïa es va aixecar; el seu abric i la seva gorra eren només de neu. Es tractava d'una dona, alta i esvelta, de blancor enlluernadora: La Reina de les Neus.
- Hem fet un llarg camí - va dir ella - Tens fred? Vine, fica't sota el meu abric de pell d'ós.
Va muntar al seu trineu, va estendre el seu abric sobre ella i en Kay va creure desaparèixer entre un munt de neu.
- Encara tens fred? - Li va preguntar, besant-li al front.
Ai, aquell petó era més fred que el gel i li va penetrar fins al cor que, d'altra banda, era ja gairebé un bloc de gel. Li va semblar que havia de morir ... però aquesta sensació no va durar més que un instant, després va deixar de tenir el fred intens que el rodejava.
- El meu trineu! No oblidis el meu trineu!
Això va ser el primer que va pensar. La Reina de les Neus el va lligar a l'esquena d'una de les gallines blanques que volaven darrere i a continuació va besar a en Kay un cop més i aquest va fer oblidar a la petita Gerda, a l'àvia i a tots els que havien quedat a casa.
- No tornaré a besar-te - li va dir ella-Un petó més et mataria.
Kay la va mirar, era bella, no podia imaginar un rostre que irradiés una intel · ligència i un encant semblants, no tenia aquell aspecte de gel, com quan li va fer un senyal a través de la finestra, als seus ulls, eren perfectes i no li inspiraven ja cap temor, li va explicar que sabia calcular de memòria, fins i tot amb fraccions, que coneixia perfectament la geografia del país i el nombre dels seus habitants, mentre tot això li explicava, ella no deixava de somriure. Tanmateix, Kay tenia la impressió que tot el que sabia no era suficient. Va mirar cap amunt, l'espai infinit, la Reina de les Neus el va prendre en els seus braços i junts van ascendir per l'aire; travessant núvols foscos, on el rugir de l'huracà evocava en la seva ment el record d'antigues cançons, van volar per sobre de boscos i de llacs, de mars i muntanyes, sota, xiulava el vent, clacaven les gralles i udolaven els llops sobre un fons de neu resplendent. A dalt, a la part alta, una lluna gran i fulgurant il.luminava el cel i en Kay la va contemplar durant tota aquella llarga nit d'hivern. En arribar el dia, dormia als peus de la Reina de les Neus.
III El jardí de la Fetillera
Però, què feia Gerda, en veure que Kay no tornava? On estaria el nen? Ningú ho sabia, ningú va poder donar-li notícies. Els nois del carrer explicaven que l'havien vist lligar el seu trineu a un altre molt gran i bonic que va entrar al carrer, i van sortir per la porta de la ciutat. Tots ignoraven el seu destí; van córrer moltes llàgrimes, i també Greda va plorar copiosa i llargament. Després la gent va dir que havia mort, que s'hauria ofegat al riu que passava per les afores de la ciutat.
Ah, quins dies d'hivern més llargs i tristos! I va arribar la primavera, amb el seu sol confortador.
-Kay va morir, ja no el tinc-va dir la petita Greda.
-No ho crec-va respondre el sol.
-És mort i ha desaparegut-va dir la nena a les orenetes.
- No ho creiem! -Van replicar aquestes, i per fi la pròpia Greda va arribar a no creure-ho tampoc.
-Em posaré les sabates roges noves-va dir un dia-. Les que en Kay no ha vist encara, i baixaré al riu a preguntar per ell.
Era encara molt aviat. Va donar un petó a la seva àvia, que dormia, i, calçant les sabates vermelles, va sortir sola de la ciutat, en direcció al riu.
- És cert que em vas robar el meu company de joc? Et donaré les meves sabates noves si m'ho tornes.
I li va semblar com si les ones li fessin uns senyals rares. Es va treure les sabates vermelles, que li agradaven amb deliri, i les va llançar al riu, però van caure al costat de la riba, i les lleus ones les van tornar a terra. S'hauria dit que el riu no acceptava la peça que ella més estimava, perquè en Kay no estava en ell. Però la Greda, pensant que no havia tirat les sabates prou lluny, va pujar a una barca que surava entre els joncs i, avançant fins al seu extrem, va llançar novament les sabates a l'aigua. Però va resultar que la barca no estava lligada i, amb el moviment produït per la nena, es va allunyar de la riba. En adonar-se la nena, va voler saltar a terra, però abans que pogués arribar a popa, l'embarcació s'havia separat ja cosa d'una vara de la ribera i seguia allunyant-se a velocitat creixent.
La Greda, molt espantada, va trencar a plorar, però ningú la va sentir a part els pardals, els quals, no podent portar-la a terra, es van anar a volar al llarg de la riba, piulant com per consolar: «Som aquí, som aquí ! ». La barca avançava, arrossegada pel corrent, i la Greda romania descalça i silenciosa, les sabates vermelles suraven darrere de la barca, sense poder aconseguir-les, ja que aquesta navegava a gran velocitat.
Les dues ribes eren molt belles, amb boniques flors, vells arbres i vessants on pasturaven ovelles i vaques, però no es veia ni un ésser humà.
«Potser el riu em durà fins en Kay», va pensar la Greda, i aquella idea li va tornar l'alegria. Es va posar en peu i va estar moltes hores contemplant la bella ribera verda, fins que va arribar davant d'un gran jardí plantat de cirerers, on s'alçava una caseta amb estranyes finestres de color vermell i blau. D'altra banda, tenia la teulada de palla, i fora hi havia dos soldats de fusta, amb el fusell a l'espatlla.
La Greda els va cridar, creient que eren de veritat, però com és natural, no van respondre, es va acostar molt a ells, ja que el riu impel · lia el pot cap a la riba.
La nena va tornar a cridar més fort, i llavors va sortir de la casa una dona molt vella, molt vella, que es recolzava en una crossa, portava, per protegir-se del sol, un gran barret pintat amb bellíssimes flors.
- Pobre petita! -Va dir la vella-. Com vas venir a parar a aquest riu cabalós i ràpid que t'ha arrossegat tan lluny?
I, entrant a l'aigua, la dona va subjectar la barca amb la seva crossa, va estirar cap a terra i va ajudar a la Greda a desembarcar.
Es va alegrar la nena de tornar a trepitjar terra ferma, encara que la vella no deixava d'inspirar certa por.
-Vine i explica'm qui ets i com has vingut a parar aquí-va dir la dona.
La Greda va explicar-ho tot, mentre la dona no parava de moure el cap dient: «Hm, hm!». I quan la nena va haver acabat i preguntat a la vella si per casualitat havia vist en Kay, va respondre aquesta que no havia passat per allà, però que segurament vindria. No s'havia d'afligir i sí, en canvi, provar les cireres, i contemplar les seves flors, que eren més belles que tots els llibres d'estampes, a més cadascuna sabia un conte. Va prendre la Greda de la mà i va entrar amb ella a la casa, tancant la porta darrere seu.
Les finestres eren molt altes, i els vidres, de colors: vermell, blau i groc, de manera que la llum del dia resultava molt estranya. Sobre la taula hi havia un plat de exquisides cireres, i la Greda va menjar totes les que li van venir de gust, amb permís de la propietària. Mentre menjava, la vella la pentinava amb una pinta d'or, i els cabells se li anaven rullant i formant un preciós marc daurat per la seva careta afectuosa, rodona i rosada.
- Sempre he sospirat per tenir una nena bonica com tu-va dir la vella-. Ja veuràs que bé ho passarem les dues juntes!
I mentre seguia pentinant el cabell de la Greda, aquesta anava oblidant-se del seu amiguet Kay, ja que la vella tenia l'art de la bruixeria, encara que no fos una bruixa perversa. Practicava el seu do només per satisfer algun capritx, i li hauria agradat quedar-se amb la Greda. Per això va sortir al roserar i, estenent la falca cap a tots els rosers, magníficament florits, va fer que tots desapareguessin sota la negra terra, sense deixar senyal ni rastre. Temia la dona que la Greda, en veure les roses, s'enrrecordés de les seves i d'en Kay i escapés.
Llavors va conduir a la nena al jardí. Déu sant! Quina fragància i esplendor! Creixien allà totes les flors imaginables, les pròpies de totes les estacions apareixien obertes i magnífiques, cap llibre d'estampes podia comparar-se. La Greda es va posar a saltar d'alegria i va estar jugant fins que el sol es va amagar rere dels alts cirerers. Llavors va ser acompanyada a un bonic llit, amb coixí de seda vermella ple de pètals de violetes, i es va adormir i va somiar coses com només les somia una reina el dia del seu casament.
L'endemà va tornar a jugar al sol amb les flors, i d'aquesta manera van transcórrer molts dies. La Greda coneixia totes les flors, i malgrat les moltes que hi havia, li semblava que faltava una, sense poder precisar quina. En una ocasió en què estava asseguda contemplant el barret de la vella, que tenia pintades tantes flors, va veure també la més bella de totes: la rosa. La vella s'havia oblidat de esborrar-la del barret quan va fer desaparèixer les restants sota terra. Però, ja se sap, un no pot estar en tot.
-Ara que caic en això-va exclamar la Greda-, no hi ha roses aquí?
I es va posar a recórrer els parterres, busca que busca, però no hi havia cap. Llavors es va asseure a terra i es va posar a plorar, les seves llàgrimes ardents queien sobre un lloc on s'havia enfonsat un dels rosers, i quan es va humitejar el terra, va brollar de sobte el roser, tan florit com en el moment de desaparèixer, i la Greda el va abraçar, i va besar les seves roses, i li van tornar a la memòria les precioses de casa i, amb elles, en Kay.
- Ai, com m'he entretingut! -Va exclamar la nena-. Jo anava a la recerca d'en Kay. No saben on és? -Va preguntar a les roses-. Creuen que és viu o que és mort?
-Mort no està-van respondre les roses-. Nosaltres hem estat sota terra, on habiten tots els morts, però en Kay no hi era.
-Gràcies-va dir la Greda, i, dirigint-se a les altres flors, mirar els seus calzes els hi va preguntar-: ¿Saben per ventura on és en Kay?
Però totes les flors prenien el sol, abstretes en les seves pròpies històries. La Greda en va sentir moltíssimes, però cap deia res d'en Kay.
Què deia, doncs, el lliri de foc?
-Escolta el tambor: «Bum, bum!». Són només dues notes, sempre «bum! Bum! ». Escolta el plor de les dones. Escolta la crida dels sacerdots. Embolicada en el seu llarg mantell vermell, la dona està sobre la pira; les flames l'envolten, així com al seu espòs mort. Però la dona hindú pensa en l'home viu que està entre la multitud: en ell, els ulls són més ardents que les flames, en ell, l'ardor d'els ulls agita el seu cor més que el foc, que aviat reduirà el seu cos a cendres . Pot la flama del cor morir en la flama de la foguera?
-No comprenc una paraula del que dius-va exclamar la Greda.
-Doncs aquest és el meu conte-va replicar el lliri.
¿Què va dir la campaneta?
-Més amunt del sender de muntanya s'alça un antic castell. La espessa sempreviva creix al voltant dels vetustos murs vermells, fulla contra fulla, envoltant la terrassa. Allà mora una bella donzella que, inclinada sobre la balustrada, mira constantment al camí. No hi ha al roser una rosa més fresca que ella, cap flor de pomera arrencada pel vent flota més lleugera que ella, el cruixit de la seva roba de seda diu: «No ve encara?».
- Vols dir en Kay? -Va preguntar la Greda.
-Jo parlo només de la meva llegenda, del meu somni-va respondre la campaneta.
Què diu la trencaneus?
-Entre uns arbres hi ha una llarga fusta, penjada d'unes cordes, és un gronxador. Dues boniques noies-els seus vestits són blancs com la neu, i en els seus barrets suren llargues cintes de seda verda-es balancegen assegudes en ell. El seu germà, que és més gran, està també en el gronxador, de peu, envoltant la corda amb un braç per sostenir-se, ja que té en una mà una gamella, i en l'altra, una palla, i està bufant bombolles de sabó. El gronxador no para, i les bombolles volen, amb belles irisacions, la darrera està encara adherida al canonet i es torça a l'impuls del vent, ja que el gronxador segueix oscil · lant. Un gosset negre, lleuger com les bombolles de sabó, s'aixeca sobre les potes del darrera, també ell volia pujar al gronxador. Passa volant el gronxador, i el gos cau, bordant furiós, i les bombolles exploten. Un gronxador, una petita esfera d'escuma que rebenta, ¡aquesta és la meva cançó!
-Potser sigui bonic això que expliques, però ho dius de manera tan trista, a més no parles d'en Kay.
Què deien els jacints?
-Hi havien tres belles germanes, exquisides i transparents. El vestit d'una era vermell, el de la segona, blau, i el de la tercera, blanc. Agafades de la mà ballaven a la vora del llac tranquil, a la suau llum de la lluna. No eren elfs, sinó éssers humans. L'aire estava impregnat de dolça fragància, i les donzelles van desaparèixer al bosc. La fragància es va fer més intensa, tres fèretres, que contenien a les belles noies, van sortir de l'espessor de la selva, flotant per sobre del llac, envoltats de lluernes, que les acompanyaven volant il · luminant amb les seves llumetes tènues. ¿Dormen potser les donzelles ballarines, o estan mortes? El perfum de les flors diu que han mort, la campana vespertina crida a l'ofici de difunts.
- Quina tristesa em causes! -Va dir la Greda-. El teu perfum és tan intens! No puc deixar de pensar en les donzelles mortes. Ai!, Estarà mort en Kay? Les roses van estar sota la terra i van dir que no.
- Cling, clang! -Sonaven els calzes dels jacints-. No dobleguem per en Kay, no el coneixem. Cantem la nostra pròpia pena, l'única que coneixem.
I la Greda va passar al botó d'or, que apuntava per entre les verdes i brillants fulles.
- Com brilles, solet! -Li va dir-. Saps on podria trobar el meu campany de jocs?
El botó d'or feia una bellíssima brillantor i mirava la Greda. Quina cançó sabria cantar? Tampoc es referia a en Kay. No sabia què dir.
-El primer dia de primavera, el sol del bon Déu lluïa en una petita alqueria, prodigant el seu benèfic calor, els seus raigs lliscaven per les blanques parets de la casa veïna, al costat de les quals creixien les primeres flors grogues, semblants a brases d'or al contacte dels càlids raigs. L'anciana àvia estava fora, asseguda a la seva cadira, la néta, una bonica noia que servia a la ciutat, acabava d'arribar per una breu visita i va besar la seva àvia. Hi havia or, or pur del cor en el seu petó. Or a la boca, or en l'ànima, or en aquella hora matinal. Aquí tens el meu conte-va concloure el botó d'or.
- La meva pobre, la meva anciana àvia! -Va sospirar la Greda-. Sens dubte em troba a faltar i està trista pensant en mi, com ho estava pensant amb en Kay. Però tornaré aviat a casa i el portaré amb mi. De res serveix que pregunti a les flors, les quals saben només de les seves pròpies penes. No em diran res.
I es recollí el vestidet per poder caminar més ràpidament, però el lliri de Pasqua li va pegar a la cama en saltar per sobre d'ell. Es va aturar la nena i, considerant l'alta flor groga, li va preguntar:
- És que tu saps alguna cosa? -I es va ajupir sobre la flor. ¿Què li va dir aquesta?
-Em veig a mi mateixa, em veig a mi mateixa. Oh, com oloro! A dalt, a les petites golfes, està, mig nua, una petita ballarina, que ara es sosté sobre una cama, ara sobre les dues, recorre amb els seus peus tot el món, però és només una il · lusió. Aboca aigua de la tetera sobre un tros de tela que sosté: és el seu cosset, ¡la neteja és una gran cosa! El blanc vestit penja d'un ganxo, va ser també rentat a la tetera i assecat a la teulada. L'hi posa, es posa al voltant del coll el xal de color safrà, i així ressalta més el blanc del vestit. A dalt la cama! Mira que ostentacions fa sobre una tija! Em veig a mi mateixa, em veig a mi mateixa! Oh això és magnífic!
- I què m'importa això a mi! -Va dir la Greda-. A què ve aquesta història?
I va arrencar a córrer cap a l'extrem del jardí.
La porta estava tancada, però ella va forcejar amb el rovellat pany fins obrir-lo, es va obrir per fi, i la nena es va llançar al vast món amb els peus descalços. Per tres vegades es va tornar a mirar, però ningú la perseguia. Per fi, fatigadísima, es va asseure sobre una gran pedra, i en dirigir la mirada al seu voltant es va adonar que l'estiu havia passat i que estava ja molt avançada la tardor, cosa que no havia pogut observar al bell jardí, on sempre lluïa el sol, i les flors creixien en totes les estacions.
- Déu meu, com m'he retardat! -Va dir Margarida-. Estem ja a la tardor, he de donar-me pressa!
I es va posar dreta per reprendre el seu camí.
Pobres peuets seus, que ferits i cansats! Al seu voltant tot semblava fred i desert, les llargues fulles dels salzes estaven grogues, i la rosada es desprenia en grans gotes. Queien les fulles una darrera l'altra; només l'aranyoner tenia encara fruit, però era aspre i contreia la boca. Ai, que gris i difícil semblava tot al vast món!.
 |
| Detall de l'il.lustració Detalle de la ilustración Illsustration detail |
IV El Príncep i la Princesa
La Greda no va tenir més remei que prendre un altre descans. I vet aquí que enmig de la neu, en el lloc on s'havia assegut, va saltar una gran cornella que portava bona estona allà contemplant la nena i movent el cap. Finalment, li va dir:
- Crac, crac, bon dia, bon dia!
No sabia dir-ho millor, però les seves intencions eren bones, i li va preguntar on anava tota sola per aquells mons de Déu. La Greda va comprendre molt bé la paraula «sola» i el sentit que tancava. Va comptar, doncs, a la gralla tota la seva història i després li va preguntar si havia vist a en Kay.
La gralla va fer un gest significatiu amb el cap i va respondre:
- Potsé!
- Com? Creus que l'has vist? -Va exclamar la nena, besant l'au tan fortament que per poc l'ofega.
- Compte, compte! -Va protestar la cornella-. Em sembla que en Kay. No obstant això, t'ha oblidat per la princesa.
- ¿Viu amb una princesa? -Va preguntar la Greda.
-Sí, escolta-va dir la gralla-, però em costa parlar la teva llengua. Si entenguesis la nostra, t'ho podria explicar millor.
-Em sap greu, però no la sé-va respondre la Greda-. La meva àvia si l'entenia, i també la llengua de les pes. Quina llàstima, que jo no la aprengués!
-Tant se val-va contestar la cornella-. T'ho explicaré tan bé com sàpiga, clar que resultarà molt deficient.
I li va explicar el que sabia.
-En aquest regne en què ens trobem, viu una princesa d'allò més intel · ligent; tant, que s'ha llegit tots els diaris del món, i els ha tornat a oblidar. Ja veus si és llista. Un d'aquests dies estava asseguda al tron-la qual cosa no és molt divertit, segons diuen-, el fet és que es va posar a cantussejar una cançó que deia així: «I si em busqués un marit?». «Escolta, això mereix ser meditat», va pensar, i va prendre la resolució de casar-se. Però volia un marit que sabés respondre quan ella li parlés, un marit que no es limités a romandre plantat i lluir la seva distinció; això era molt avorrit. Va convocar llavors a totes les dames de la Cort, i quan elles van sentir el que la Reina desitjava, es van posar molt contentes. «Això m'agrada! -Van exclamar totes-; fa uns dies que jo pensava també en el mateix ». T'adverteixo que tot el que dic és veritat-va observar la cornella-. Ho sé per la meva xicota, que té lliure entrada a palau, està domesticada.
La núvia era una altra cornella, és clar. Doncs una cornella busca sempre a una semblant i, naturalment, és sempre una altra cornella.
-Els diaris van aparèixer de seguida amb el monograma de la princesa dins d'una orla de cors. Podia llegir-se en ells que tot jove de bon semblant estava autoritzat a presentar a palau i parlar amb la princesa, el que parlés amb desimboltura i sense sentir-se intimidat, i desplegués la major eloqüència, seria elegit per la princesa com espòs. Pots creure-va insistir la gralla-, és veritat, tan veritat com que estic ara aquí. Va acudir una multitud d'homes, tot eren aglomeracions i carreres, però res va sortir d'això, ni el primer dia ni el segon. Tots parlaven bé mentre estaven al carrer, però quan franquejaven la porta de palau i veien els sentinelles en uniforme platejat i els criats amb lliurea d'or en les escales, i els grans salons il · luminats, perdien el cap. I quan es presentaven davant el tron ocupat per la princesa, no sabien fer res més que tornar a sentir la paraula que ella digués, i això a la princesa no li interessava gens. Era com si en arribar al saló del tron se'ls hagués ficat rapè a l'estómac i haguessin quedat adormits, no despertant fins a trobar novament al carrer, llavors recobraven l'ús de la paraula. I hi havia una enorme cua que arribava des del palau fins a la porta de la ciutat. Jo estava també, com a espectadora. I passaven fam i set, però en el palau no se'ls servia ni un got d'aigua. Alguns, més llestos, s'havien portat entrepans, però no creguis que els compartissin amb el veí. Pensaven: «Millor que no tingui cara de gana, no ho voldrà la princesa».
-Però, ¿i en Kay, i en Kay? -Va preguntar la Greda-. Quan va arribar? ¿Estava entre la multitud?
-Espera, espera, ja sortirà en Kay. El tercer dia es va presentar un personatge, sense cavall ni cotxe, però molt alegre. Els seus ulls brillaven com els teus, tenia un cabell llarg i bonic, però vestia pobrament.
- Era en Kay! -Va exclamar la Greda, amb alegia-. Oh, l'he trobat!
I va donar un copet.
-Portava un petit morral a l'esquena-va prosseguir la cornella. -No, devia ser el seu trineu-va replicar la Greda-, va marxar amb el trineu.
-És molt possible-va admetre la cornella-, no em vaig fixar bé, però el que sí sé, per la meva xicota domesticada, és que el tal individu, en arribar a la porta de palau i veure la guàrdia amb uniforme de plata i als criats de l'escala en lliurea daurada, no es va torbar gens ni mica, sinó que, saludant amb un gest del cap, va dir: «Ha de ser pesat estar a l'escala; jo prefereixo entrar». Els salons eren una brasa de llum, els consellers privats i d'Estat caminaven descalços portant fonts d'or. Tot era solemne i majestuós. Les sabates del nouvingut cruixien sorollosament, però ell no es va immutar.
- És en Kay, sens dubte! -Va repetir la Greda-. Sé que portava sabates noves. Vaig sentir cruixir les seves soles a casa de l'àvia.
- I tant que cruixien! -Va prosseguir la cornella-, i el nostre home es va presentar alegrement davant la princesa, la qual estava asseguda sobre una gran perla, de la mida d'un torn de filar. Totes les dames de la Cort, amb els seves donzelles i les donzelles de les donzelles, i tots els cavallers amb els seus criats i els criats dels criats, que al seu torn tenien assistent, estaven col · locats en semicercle, i com més a prop de la porta , més orgullosos semblaven. L'assistent del criat del criat, que va sempre en sabatilles, gairebé no s'atreveix a mirar, com és l'altivesa amb què s'està al costat de la porta.
- Ha de ser terrible-va exclamar la Greda-. I vas a dir-me que en Kay es va casar amb la princesa?
-Si no era jo cornella m'hauria quedat amb ella, i això que estic promès. Sembla que ell va parlar tan bé com ho faig jo quan parlo en la meva llengua, així m'ho ha dit la meva xicota domesticada. Era audaç i atractiu. No s'havia presentat per conquerir la princesa, sinó només per escoltar la seva conversa. I la princesa li va agradar, i ella, per la seva banda, va quedar molt satisfeta d'ell.
-Sí, segur que era en Kay -va dir la Greda-. Sempre ha estat tan intel · ligent! Fixa't que sabia calcular de memòria amb trencats. Oh, si us plau, duu-me al palau!
- Nena, ben aviat ho dius! -Va replicar la cornella-. Hauré de consultar-ho amb la meva xicota domesticada; segurament podrà aconsellar-nos, doncs d'una cosa estic segur: que mai una noia com tu serà autoritzada a entrar a palau pels procediments reglamentaris.
- Sí, em donaràn permís! -Va afirmar la Greda-. Quan en Kay sàpiga que sóc jo, sortirà de seguida a buscar-me.
-Esperem en aquella pujada-va dir la gralla, i, saludant amb un moviment del cap, es va allunyar volant.
Quan va tornar, fosquejava ja.
- Rah! ¡RAH! -Va cridar-. Ella m'ha encarregat que et saludi, i aquí va un panet que va treure de la cuina. Allà hi ha molt pa, i tu has d'estar famolenca. No és possible que entris al palau, vas descalça, els sentinelles en uniforme de plata i els criats en lliurea d'or no t'ho permetràn. Però no ploris, d'una manera o d'altra t' introduiràs. La meva núvia coneix una escaleta del darrere que condueix al dormitori, i sap on aconseguir les claus.
Es van anar al jardí, a la gran avinguda on les fulles queien sense parar, i quan al palau es van haver apagat tots els llums una per una, la gralla va conduir a la Greda a una porta del darrere que estava ajustada.
Oh, com li bategava a la nena el cor, d'angoixa i d'anhel! Li semblava com si anés a cometre una mala acció, i, no obstant això, només volia saber si en Kay hi era. Que estava, era gairebé segur, i en la seva imaginació veia els seus ulls intel · ligents, el seu llarg cabell, el veia somriure com abans, quan es reunien a casa entre les roses. Sens dubte estaria content de veure-la, d'assabentar-se del llarg camí que havia recorregut per buscar-lo, de saber l'aflicció de tots els seus al no tornar ell. Oh, quina por, i, al mateix temps, que contenta!
Van arribar a l'escala, il · luminada per una llàntia col · locada sobre un armari. En el sòl esperava la gralla domesticada, tornant el cap en totes direccions. Va mirar la Greda, que la va saludar amb una inclinació, tal com li va ensenyar l'àvia.
-El meu promès m'ha parlat molt bé de vostè, senyoreta-va dir la gralla domesticada-. La seva biografia, com vulgarment es diu, és a dir, l'història de la seva vida, és, d'altra banda, molt commovedora. Si us plau agafau el llum, i jo guiaré. El millor és anar directament per aquí, així no trobarem a ningú.
-Tinc la impressió que algú ens segueix - va exclamar la Greda, en efecte, alguna cosa va passar amb una xiulada, eren com ombres que lliscaven per la paret, cavalls de flotants cabelleres i primes potes, caçadors, cavallers i dames cavalcant.
-Són somnis només-va dir la gralla-. Vénen a buscar els pensaments de Sa Altesa per emportar-se'ls de caça. Tant millor, així podrà contemplar a plaer al llit. Però confio que, si sou elevada a una condició honorífica i distingida, donarà proves de ser agraïda.
-No parlem ara d'això-va intervenir la gralla del bosc.
Van arribar al primer saló, tapissat de color de rosa, amb boniques flors a les parets. Passaven allà els somnis fent remor, però tan vertiginosos, que la Greda no va poder veure als nobles personatges. Cada saló superava l'anterior en magnificència; era per perdre el cap. Per fi van arribar al dormitori, el sostre semblava una gran palmera amb fulles de vidre, però vidre preciós, al centre, d'una gruixuda tija d'or, penjaven dos llits, cadascún semblant a un lliri. Al primer, blanc, dormia la Princesa, en l'altra, vermell, la Greda havia de buscar a en Kay. Va separar els fulls encarnats i va veure un coll bru. Era en Kay! Va pronunciar el seu nom en veu alta, acostant el llum-els somnis van tornar a passar ràpids per l'habitació-, ell es va despertar, va tornar el cap i ... ¡No, no era en Kay!
El príncep se li semblava només pel coll, però era jove i guapo. La princesa, parpellejant per entre la blanca fulla de lliri, va preguntar què passava. La Greda va trencar a plorar i li va explicar tota la seva història i el que per ella havien fet les gralles.
Pobre petita! -Van exclamar els prínceps, van elogiar les gralles i van dir que no estaven enfadats, encara que allò no havia de repetir-se. A part d'això, rebrien una recompensa.
¿Prefereixen anar lliurement-va preguntar la princesa-o quedar a palau en qualitat de gralles de Cort, amb dret a totes les sobres de la cuina?
Les dues cornelles es van inclinar respectuosament i van manifestar que optaven per l'ocupació fixa, ja que pensaven en la vellesa i en què seria molt agradable comptar amb una cosa positiva per quan aquella arribés.
El príncep es va aixecar del llit i el va cedir a la Greda, realment no podia fer més. Ella va creuar les mans, pensant: «Que bones són les persones i els animals, després de tot!», I tancant els ulls, es va quedar adormida. Van acudir de nou tots els somnis, i va creure veure angelets de Déu que guiaven un trineu en què viatjava en Kay, el qual la saludava amb el cap. Però tot allò va ser un somni, i es va esvair en el moment de despertar.
L'endemà la van vestir de seda i vellut de cap a peus. La convidaren a quedar-se a palau, on ho passaria molt bé, però ella va demanar només un cotxet amb un cavall i un parell de sabatetes, per seguir corrent el món a la recerca d'en Kay.
Li van donar sabates i un maneguet i la van vestir meravellosament, i quan es va disposar a partir, hi havia a la porta una carrossa nova d'or pur, els escuts del príncep i de la princesa brillaven en ella com estrelles. El cotxer, criats i postillons-ja que no faltaven tampoc els postillons-, portaven sengles corones d'or. Els prínceps en persona la van ajudar a pujar al cotxe i li van desitjar tota mena de ventures. La gralla silvestre, que ja s'havia casat, la va acompanyar un tros de tres milles, posada al seu costat, ja que no podia suportar anar d'esquena. L'altra gralla es va quedar a la porta batent les ales, no va seguir perquè des que tenia una feina fixa, patia de mals de cap, ja que menjava amb excés. L'interior del cotxe estava encoixinat amb pessigolles de sucre, i al seient havia fruita i massapà.
- Adéu, adéu! -Van cridar el príncep i la princesa, i la Greda plorava, i plorava també la gralla-. Al cap d'unes milles es va acomiadar també aquesta, i va resultar molt dur aquell comiat. Va pujar volant a un arbre, i va romandre-hi agitant les negres ales fins que va desaparèixer el cotxe, que relluïa com el sol.
V La petita bandolera
Avançaven pel bosc tenebrós, i la carrossa relluïa com una torxa. La seva brillantor era tan intensa, que els ulls dels bandits no podien resistir.
- És or, és or! -Cridaven, i, carregant amb fúria, van aturar els cavalls, van donar mort als postillons, al cotxer i als criats i van manar baixar a la Greda.
-Està grossa, apetitosa, la van alimentar amb nous-va dir la vella dels bandits, que era barbuda i tenia unes celles que li penjaven per sobre dels ulls.
-Serà saborosa com un xai ben encebat. ¡Em fa la boca aigua! -I va treure el seu esmolat ganivet, que feia por de brillant que era.
- Ai! -Va cridar a la vegada, ja que la seva pròpia filla, que se li havia pujat a l'esquena, acabava de pegar-li una mossegada a l'orella, era salvatge i endimoniada com ella sola.
-Maleïda rapinyaire! -Va exclamar la mare, renunciant a degollar la Greda.
- Jugarà amb mi! -Va dir la nena dels bandolers.
-Em donarà el seu maniguet i el seu bufó vestit, i dormirà al meu llit i va pegar a la vella altre mossegada, que la va fer saltar i donar voltes, mentre els bandits reien i deien:
- Com balla amb la seva golfeta!
- Vull pujar al cotxe! -Va cridar la petita salvatge, i va caldre complaure-la, perquè era malcriada i tossuda com ella sola. Ella i la Greda van pujar al carruatge i van sortir a galop camps a través. La filla dels bandolers era de l'edat de la Greda, però més robusta, ampla d'espatlles i de pell morena. Tenia els ulls negres, de mirada gairebé trista. Envoltant a la Greda per la cintura, li va dir: - No et mataran mentre no m'enfadi amb tu. Ets una princesa, veritat?
-No-va respondre la Greda, i li va explicar totes les seves aventures i el molt que anhelava trobar al seu Kay.
L'altra la mirava molt seriosament; va fer un signe amb el cap i va dir:
-No et mataran, encara que jo m'enfadi, llavors ho faré jo mateixa.
I va assecar els ulls de la Greda ficant-li les mans al bell maniguet, tan tou i calent.
El cotxe es va aturar, eren al pati d'un castell de bandolers, tot ell derruït de dalt a baix. Corbs i cornelles sortien volant dels grans orificis, i enormes gossos mastins, cadascun dels quals semblava capaç d'empassar-se un home, saltaven sense bordar, doncs ho tenien prohibit.
A la espaiosa sala, vella i fumada, cremava un gran foc al centre del terra de pedra, el fum s'escampava per sota del sostre, buscant una sortida. Coïa un gran calder de sopa, a la vegada que rostien llebres i conills.
-Aquesta nit dormiràs sola amb mi i amb els meus animalets-va dir la filla dels bandits.
Li van donar de menjar i beure, i després les dues nenes es van anar a un racó on havia palla i catifes. A sobre, posades en estaques i penjadors, hi havia un centenar de coloms, adormits pel que sembla, però que es van moure una mica en apropar-se les noies.
-Totes són meves-va dir la filla dels bandits, i, subjectant una pels peus, la va sacsejar violentament, fent que l'animal agités les ales-. ¡Besa! -Va cridar, prement contra la cara de la Greda-. Allà hi ha les tudons, les bones peces-i va assenyalar cert nombre de barres clavades davant un forat a la part superior de la paret-. També són tudons aquelles dues, si no les tenim tancades, s'escapen, i aquest és el meu preferit-i així dient, va agafar per les banyes un ren, que estava lligat per un lluent anell de coure al voltant del coll-. No hi ha més remei que tenir-lo-subjecte, en cas contrari fuig. Cada nit li faig pessigolles al coll amb el ganivet, i té por.
I la noia, traient un ganivet d'una escletxa de la paret, el lliscà pel coll de ren. El pobre animal tot era picar de peus, i la noia vinga a riure. Després va ficar a la Greda al llit amb ella.
- Dorms sempre amb el ganivet al teu costat? -Va preguntar la Greda, mirant l'arma si més no és nerviosa.
- I tant! -Va respondre la petita bandolera-. Mai saps que pot passar. Però torna a explicar-me el que em vas dir abans d'en Kay i per què vas per aquests mons.
La Greda li va repetir la seva història des del principi, mentre els coloms tudons amanyagaven a la seva gàbia i els altres dormien. La filla dels bandits va passar un braç al voltant del coll de la Greda, i, amb el ganivet a l'altra mà, es va posar a dormir i a roncar. La Greda, en canvi, no podia enganxar els ulls, ja que no sabia si seguiria viva o si havia de morir. Els bandits, asseguts al voltant del foc, cantaven i bevien, mentre la vella no parava de donar tombarelles. L'espectacle resultava horrible per la Greda.
En això van dir els coloms tudons:
- Ruk, ruk!, Hem vist en Kay. Un pollastre blanc portava el seu trineu, ell anava assegut a la carrossa de la Reina de les Neus, que volava per sobre del bosc quan nosaltres érem al niu. Va bufar sobre nosaltres i van morir totes menys nosaltres dues. ¡Ruk, ruk!
- ¿Què diuen allà dalt? -Va exclamar la Greda-On anava la Reina de la Neus? Sabeu alguna cosa?
-Pel que sembla es dirigia a Lapònia, on hi ha sempre neu i gel. Pregunta al ren lligat aquí.
-Allà hi ha gel i neu, que magnífic és allò i que bé que s'està! -Va dir el ren-. Salta un amb llibertat pels grans prats lluents. Allà té la Reina de les Neus la seva botiga d'estiu, però el seu palau és a prop del Pol Nord, a les illes que en diuen Spitzberg.
- Oh, Kay, Kay! -Va sospirar la Greda.
- No pots estar-te quieta? -La va renyar la filla dels bandits-O vols que et clavi el ganivet a la panxa?
L'endemà la Greda li va explicar tot el que li havien dit els coloms tudons, la noia es va quedar molt seriosa, va moure el cap i va dir:
- Tant se val, tant se val! Saps on és Lapònia? -Va preguntar al ren.
- Qui ho sabria millor que jo? -Va respondre l'animal, i els seus ulls acomiadaven espurnes-. Allà vaig néixer i em vaig criar. Com he saltat pels seus camps de neu!
- Escolta! -Va dir la noia a la Greda-. Ja veus que tots els nostres homes han marxat, però la meva mare segueix a casa. Més tard empinará el colze i farà la seva migdiada; llavors faré alguna cosa per tu -. Saltant del llit, va agafar la seva mare pel coll i, estirant-li els bigotis, li va dir:
- Bon dia, el meu dolç boc!
La vella va correspondre a les seves carícies amb diversos cops que li van posar tot el nas moradenc, però no era sinó una mostra d'afecte.
Quan la vella, després d'uns copiosos glops, es va lliurar a la coneguda migdiada, la filla va cridar al ren i li va dir: - Podria divertir-me encara unes quantes vegades fent-te pessigolles el coll amb la punta del meu esmolat ganivet; estàs aleshores tan graciós! Però és igual, et deslligaré i t'ajudaré a escapar, perquè marxis a Lapònia. Però tingues cura de saltar amb ànims i de conduir a aquesta nena al palau de la Reina de les Neus, on està el seu company de jocs. Ja vas sentir el seu relat, parlava bastant alt i tu l'escoltaves.
El ren va fer un bot d'alegria. La noia va muntar a la Greda sobre la seva esquena, tenint cura de subjectar-la fortament i donant-li un coixí per seure.
-Així estàs bé-va dir-, aquí tens els teves botes de pell, ja que fa fred, però jo em quedo amb el maneguí, és massa preciós. No et gelaràs per això. Et donaré els grans mitenes de la meva mare que t'arribaran fins el colze; posa-te'ls ... així, ara les teves mans semblen les de la meva mare.
La Greda plorava d'alegria.
-No puc veure't ploriquejar-va dir la filla dels bandits-. Has d'estar contenta; aquí tens dos pans i un pernil perquè no passis gana.
Va lligar les vitualles a la gropa del ren, va obrir la porta, va fer entrar tots els gossos i, tallant la corda amb el seu ganivet, va dir al ren:
- A galop, però molt de compte amb la nena!
La Greda va allargar les mans, cobertes amb els grans mitenes, cap a la noieta, per acomiadar-se d'ella, i de seguida el ren va emprendre la carrera camps a través, per l'immens bosc, per pantans i estepes, a tota velocitat. Udolaven els llops i clacaven els corbs; del cel arribava un so de «p-ff, p-ff!», Com si estornudasen.
- Són les meves aurores boreals! -Va dir el ren-. Mira com brillen.
I va accelerar la velocitat, dia i nit. S'acabaren els pans i el pernil, i per fi van arribar a Lapònia.
VI La Lapona i la Finesa
Van fer alt davant d'una caseta d'aspecte molt pobre. La teulada arribava fins a terra, i la porta era tan baixa que, per entrar i sortir, la família havia d'arrossegar-se. Ningú havia a la casa, a part d'una vella lapona que coïa peix en un llum d'oli. El ren va explicar tota la història de la Greda, encara que després d'haver relatat la pròpia, que estimava molt més important. La nena estava tan balba de fred, que no podia parlar.
- Pobres! -Va dir la dona lapona-. El que els queda encara per caminar! Han de córrer centenars de milles abans d'arribar a Finlàndia, que és on viu la Reina de les Neus, i cada nit encén un castell de focs artificials. Escriuré unes línies sobre un bacallà sec, doncs paper no tinc, i el lliurareu a la finesa d'allà dalt. Ella podrà informar-vos millor que jo.
I quan la Greda es va haver escalfat i saciat la fam i la set, la dona va escriure unes paraules en un bacallà sec i, recomanant a la nena que tingués cura de no perdre'l, el va lligar al ren, el qual va reprendre la carrera. «P-ff! ¡P-ff! », Seguia grinyolant al cel, i durant tota la nit van lluir magnífiques aurores boreals blaves. Després van arribar a Finlàndia, i van cridar a la xemeneia de la dona finesa, ja que porta no hi havia.
La temperatura de l'interior era tan elevada, que aquesta finesa anava gairebé nua, era menuda i en extrem bruta. Es va afanyar a treure els vestits a la Greda, així com els mitenes i botes, ja que d'una altra manera la calor se li hauria fet insuportable; va posar un tros de gel sobre el cap del ren i després va llegir les línies escrites en el bacallà. Les va llegir per tres vegades, fins que se les va haver après de memòria, i a continuació va llençar el peix al calder de la sopa, doncs era perfectament comestible, i aquella dona a tot li trobava la seva aplicació.
Llavors el ren va començar a explicar la seva història i després la Greda. La dona finesa es limitava a parpellejar, sense dir una paraula.
-Ets molt llesta-va dir el ren-. Sé que pots lligar tots els vents del món amb un fil. Quan el marí solta un dels caps, té vent favorable, si deixa anar un altre, el vent augmenta, i si deixa el tercer i el quart, llavors s'aixeca una tempesta que fa caure els arbres. No voldries procurar a aquesta nena un elixir que li doni la força de dotze homes i li permeti dominar la Reina de les Neus?
- La força de dotze homes! -Va dir la finesa-. No crec que servís de gran cosa.
I, dirigint-se a una lleixa, va agafar una pell atropellada i la desenrotllà. Hi havia expressades unes lletres misterioses, i la dona es va posar a llegir amb tant esforç, que la suor li rajava del front.
Però el ren va pregar amb tanta insistència en pro de la Greda, i aquesta va mirar a la dona amb ulls tan suplicants i plens de llàgrimes, que la finesa va tornar a parpellejar i es va portar l'animal a un racó, on li va dir a cau d'orella, mentre li posava sobre el cap un nou tros de gel:
-En efecte, és veritat: en Kay està encara al costat de la Reina de les Neus, a ple gust i satisfacció, persuadit que és el millor lloc del món. Però això és perquè li va entrar al cor una estella de vidre, i en l'ull, un granet de gel. Cal començar per treure-se'ls, en cas contrari, mai tornarà a ser com una persona, i la Reina de les Neus conservarà el seu poder sobre ell.
- ¿I no pots tu donar algun potinga a la Greda, perquè tingui poder sobre totes aquestes coses?
-No pot donar-li més poder que el que ja té. No veus que gran que és? No veus com la serveixen homes i animals, i fins on ha arribat, tot i anar descalça? La seva força no pot rebre-la de nosaltres, està en el seu cor, per ser una nena afectuosa i innocent. Si ella no és capaç d'arribar fins a la Reina de les Neus i extreure el vidre del cor d'en Kay, nosaltres no podem fer-ho. A dues milles d'aquí comença el jardí de la Reina; tu pots portar-la; deixa-la prop d'un gran arbust que creix enmig de la neu i està ple de baies vermelles, i no t'entretinguis explicant xafarderies; torna't aquí de seguida.
Dit això, la finesa va muntar a la Greda sobre el ren, el qual va arrencar a córrer a tota velocitat.
- Oh, m'he deixat les sabatetes! I els mitenes! -Va exclamar la Greda en sentir el fred tallant, però el ren no es va atrevir a aturar-se i va seguir corrent fins arribar al arbust de les baies vermelles. Un cop a allà, va fer que la nena es baixes i la va besar a la boca, mentre per les seves galtes relliscaven grans i lluents llàgrimes; després va emprendre el retorn a tota brida. La pobra Greda es va quedar allà descalça i sense guants, enmig d'aquella gèlida terra de Finlàndia.
Va començar a córrer de front, tan de pressa com li era possible. Va venir llavors tot un exèrcit de flocs de neu, però no queien del cel, que estava completament serè i brillant per l'aurora boreal. Els flocs de neu corrien per terra, i com més s'acostaven, més grans eren. La Greda es va recordar que grans i bonics que li havien semblat quan els va contemplar a través d'una lent, però ara eren encara molt més grans i més paorosos; tenien vida, eren els emissaris de la Reina de les Neus. Presentaven les formes més estranyes, uns semblaven enormes i lletjos eriçons, altres, aranyes amuntegades que treien els caps, altres eren com grossos ossets de pèl hirsut, però tots tenien una lluentor blanc i tots eren vius.
La Greda va resar un Parenostre, i el fred era tan intens, que podia veure la seva pròpia respiració, que li sortia de la boca en forma de vapor. I el vapor es feia cada vegada més dens, fins a adoptar la figura d'angelets radiants, que anaven creixent a mesura que s'apropaven a la terra; tots portaven casc al cap, i llança i escut en les mans. El seu nombre creixia constantment, i quan la Greda va haver acabat la seva pregaria, l'envoltava tot un exèrcit. Amb les seves llances picaven els horribles flocs, fent-los esclatar en cent trossos, i la Greda avançava segura i contenta.
Els àngels li acariciaven mans i peus, amb el que ella sentia menys el fred, i es va dirigir ràpidament al palau de la Reina de les Neus.
Però vegem ara com ho passava en Kay, que no pensava de cap manera, en la Greda, ni sospitava tan sols que estigués davant del palau.
VII Del palau de la Reina de les Neus i el que després va passar
Els murs del castell eren de neu compacta, i les portes i finestres estaven fetes de tallants vents, hi havia més de cent salons, disposats a l'atzar de les ventades, i el major tenia diverses milles de longitud. Els il · luminava la refulgent aurora boreal, i eren tots ells espaiosos, buits, gelats i brillants. Mai es celebraven festes en ells, ni tan sols un petit ball d'óssos, encara què la tempesta hagués pogut actuar d'orquestra i els óssos polars, caminant sobre les seves potes del darrere, exhibir el seu port elegant. Mai una reunió social, amb les seves empentes a la boca i cops d'urpa; mai un te de blanques guineus: tot era desert, immens i gèlid en els salons de la Reina de les Neus. Les aurores boreals flamejaven tan nítidament, que podia calcular amb exactitud quan estaven en el seu màxim i en el seu mínim. Al centre d'aquella interminable sala deserta havia un llac gelat, trencat en mil trossos, tan iguals entre si que el conjunt resultava una veritable obra d'art. Enmig s'asseia la Reina de les Neus quan residia al seu palau; deia llavors que estava asseguda al mirall de la raó, i que aquest era l'únic i el millor mirall del món.
En Kay estava morat de fred, gairebé negre, però no s'adonava, doncs ella l'havia fet besar per la gelada, i el seu cor era com un iceberg. S'entretenia arrossegant tallants trossos de gel plans i juxtaposant-los de totes les maneres possibles per formar amb ells alguna cosa determinat, com quan nosaltres combinem peces de fusta i reconstituïm figures: el que anomenem un trencaclosques. El noi obtenia dissenys extremadament enginyosos, era el gran trencaclosques gelat de la intel · ligència. Per a ell, les figures eren perfectes i tenien grandíssima importància, i tot pel granit de gel que tenia a l'ull. Combinava figures que eren una paraula escrita, però de cap manera aconseguia compondre l'únic vocable que li interessava: ETERNITAT. No obstant això, la Reina de les Neus li havia dit:-Si aconsegueixes compondre aquesta figura, seràs senyor de tu mateix i et regalaré el món sencer i un parell de patins de més a més-. Però no hi havia manera.
-He de marxar a les terres càlides-va dir la Reina de les Neus-. Vull fer una ullada a les olles de ferro. Es referia als volcans que nosaltres anomenem Etna i Vesuvi. Els posaré una miqueta de blanc, com correspon, i a més els anirà bé als llimoners i al raïm.
I va aixecar el vol, deixant en Kay només en aquella sala gelada i enorme, tan llunyana, lliurat les seves combinacions amb els trossos de gel, pensant i cavil · lant fins esmunyir-se el cap. Romania immòbil i encarcarat, se li hagués pres per una estàtua de gel.
I vet aquí que la Greda va franquejar la porta del palau. Bufaven en ell vents tallants, però quan la nena va resar la pregària vespertina, es van calmar com si els entrés son, i ella va avançar per les enormes sales fredes i desertes: allí estava en Kay! El va reconèixer de seguida, se li va llançar al coll i, abraçant-lo fortament, va exclamar:
- Kay! El meu Kay estimat! Per fi et vaig trobar!
Però ell seguia immòbil, tes i fred, i aleshores la Greda va plorar llàgrimes ardents, que van caure sobre el seu pit i van penetrar en el seu cor, fonent la panna de glaç i destruint el trosset de mirall. Ell la va mirar, i la nena es va posar a cantar:
Floreixen a la vall les roses.
Beneït siguis, Jesús, que les fas tan boniques!
Aleshores en Kay va trencar-se en llàgrimes; plorava de tal manera, que el granit de mirall li va sortir flotant de l'ull. Va reconèixer la nena i va cridar alegrat:
- Greda, la meva estimada Greda! On vas estar tot aquest temps? I on he estat jo?
I mirava al seu voltant.
- Quin fred fa aquí! Que gran és això i què desert!
I s'agafava a la Greda, que d'alegria reia i plorava alhora. L'espectacle era tan commovedor, que fins als blocs de gel es van posar a ballar, i quan es van sentir cansats i van tornar a tirar, ho van fer formant la paraula que, segons la Reina de les Neus, podia fer-ho senyor de si mateix i donar-li el món sencer i un parell de patins a més.
La Greda el besà en les galtes, i aquestes van cobrar color, el besà en els ulls, que es van tornar brillants com els d'ella, el besà a les mans i els peus, i el nen va quedar sa i content. Ja podia tornar la Reina de les Neus, la seva carta d'emancipació quedava escrita amb lluents pannes de gel.
Agafats de la mà, els nens van sortir de l'enorme palau, parlant de l'àvia i de les roses de la teulada, i on sigui que fossin, al punt amainava el vent i sortia el sol. En arribar al arbust de les baies trencades, van veure el ren que els esperava, en companyia d'una femella amb les mamelles plenes, que va donar als nens la seva tèbia llet i els van besar a la boca. Tot seguit van conduir a en Kay Carlos i la Greda a la casa de la dona finesa, a la caldejada habitació s'escalfarèn, i la dona els va indicar el camí de la seva pàtria. Van fer també escala a la barraca de la lapona, que mentrestant havia cosit vestits per a ells i reparat els seus trineus.
La parella de rens, saltant al seu costat, els van seguir fins a la frontera del país, on brollava la primera herba, allà es van acomiadar dels animals i de la lapona.
- Adéu! -Es van dir tots-. I les primeres ocellets piolar, el bosc tenia rovells verds, i del seu gruix va sortir un preciós cavall, que la Greda va reconèixer-era el que havia tirat de la daurada carrossa-, muntat per una noia que portava el cap cobert amb una vermella i lluent gorra, i pistoles al cinyell. Era la filla dels bandits, que farta dels seus, es dirigia cap al Nord, resolta a encaminar després a altres regions si aquella no la convenia. Va reconèixer immediatament a la Greda, i aquesta a ella, amb gran alegria de les dues.
- Valent noiet, que va marxar tan lluny! -Va dir a en Kay-M'agradaria saber si et mereixes que vagin a buscar-te a la fi del món.
Però la Greda, donant-li uns copets a les galtes, li va preguntar pel príncep i la princesa.
-Es van anar a altres terres-va dir la noia.
- ¿I la gralla?
-La gralla va morir. Ara la domesticada és vídua i va amb un fil de llana negra a la pota, no fa més que lamentar-se, encara que tot és comèdia. Però explica'm què va ser de tu i com el vas pescar.
La Greda i en Kay es van explicar.
- I conte explicat, aquest conte s'ha acabat! -Va dir la petita bandolera, i, agafant els dos de la mà, els va prometre visitar si algun dia anava a la seva ciutat, dit això, va marxar per aquests mons.
En Kay i la Greda van continuar agafats de la mà, i, segons avançaven, sorgia la primavera amb flors i fullatge, les campanes de les esglésies repicaven, i els nens van reconèixer les altes torres i la gran ciutat natal. Es van dirigir a la porta de l'àvia, van pujar les escales i entrar a l'habitació, on tot seguia com abans, en el seu mateix lloc. El rellotge deia «tic, tac!», I les agulles giraven, però en passar la porta es van adonar que s'havien tornat gent gran. Les roses del terrat florien entrant, per l'oberta finestra, i al seu costat hi havia encara els seus cadiretes de nens, en Kay i la Greda es van asseure cadascú en la seva, sense deixar-se anar les mans. Havien oblidat, com si hagués estat un somni de malson, la magnificència gèlida i deserta del palau de la Reina de les Neus. L'àvia, asseguda a la clara llum del sol de Déu, llegia la Bíblia en veu alta: «Si no es tornen com els nens, no entrareu pas al Regne del cel».
En Kay i la Greda es van mirar als ulls i de sobte van comprendre la vella cançó:
Floreixen a la vall les roses. ¡
Beneït siguis, Jesús, que les fas tan boniques!
I van romandre asseguts, grans i, no obstant això, nens, nens pel cor. I va arribar l'estiu, l'estiu calorós i beneït.
 |
| La Reina de les Neus (amb flash) La Reina de las Nieves (con flash) The Snow Queen (with flash)
Català
Desitjo que us agradi el conte! Aquesta vegada no l'he traduït com sempre al Espanyol i a l'Anglés degut a l'extensió de la rondalla, com veureu a la banda dreta del blog hi ha el traductor, utilitzeu-lo per traduïr-lo en l'idioma que més us convingui!
Español
Deseo que os guste el cuento! Esta vez no lo he traducido como siempre al Español y al Inglés debido a la extensión del cuento, como veréis en el lado derecho del blog está el traductor, usadlo para traducirlo en el idioma que más os convenga!
|
I hope that you enjoy the story! This time I haven't translated, as always, into Spanish and English due to extension the story, as you will see on the right side of the blog is the translator, use it to translate it into the language that suits you!
