jueves, 27 de noviembre de 2014

ANTOLOGÍA AMENTIA "CONVIDATS" / ANTOLOGÍA AMENTIA "INVITADOS" DE CINTIA ANA MORROW / AMENTIA ANTHOLOGY "GUESTS"

Catala

Un altre il.lustracio per ANTOLOGIA AMENTIA, aquesta vegada pel relat "Invitados" (convidats) de l'escritora Cintia Ana Morrow.

Si voleu mes informacio del llibre, us deixo el link:

https://www.facebook.com/groups/AntologiaAmentia/

Desitgo que us agradi!!!

Español

Otra ilustracion para ANTOLOGIA AMENTIA, esta vez para el relato "Invitados" de la escritora Cintia Ana Morrow.

Si quereis mas informacion del libro, os dejo el link:

https://www.facebook.com/groups/AntologiaAmentia/

Espero que os guste!!!

English

Another illustration for AMENTIA ANTHOLOGY, this time for the story "iInvitados"  (Guests) of the writer Cintia Ana Morrow.

If you want more information from the book, I leave the link:

https://www.facebook.com/groups/AntologiaAmentia/

Hope you like it !!!
IL.LUSTRACIO / ILUSTRACION/ ILLUSTRATION: "Convidats"/ "Invitados"/ "Guests" MIDA/TAMANO/SIZE: 297 x 420 CM. TECNICA/TECNICA/TECHINE: Grafit/Grafito/Graphite



sábado, 22 de noviembre de 2014

TOCAN Y EL GENIO

Catala

Esbosos dels personatges per el conte "Tocán y el Genio" de Teodoro Balmaseda.

Espanol

Esbozos de los personajes para el cuento "Tocán y el Genio" de Teodoro Balmaseda.

English

Characters sketches for the tale "Tocán y el Genio" by Teodoro Balmaseda.








viernes, 14 de noviembre de 2014

ANTOLOGIA AMENTIA

Espanol

Ilustracion realizada para Antologia Amentia, un libro de historias de terror.  Relato Angustia de Haeiza Lopez.


ILUSTRACION: "ANGUSTIA" Medidas: 297 x 420 mm Tecnica: Grafito

lunes, 10 de noviembre de 2014

"TELLÛRIS CHARTAE PRÕLẼS" DIARI D'ESSERS MAGICS: "FOLKLORE PINOY" AGTA TAMAO / DIARIO DE SERES MAGICOS: "FOLKLORE PINOY" AGTA TAMAO/ DIARY OF MAGICAL CREATURES: "FOLKLORE PINOY" AGTA TAMAO

Espanol



English




"TELLÛRIS CHARTAE PRÕLẼS" DIARI D'ESSERS MAGICS: "FOLKLORE PINOY" PORTADA / DIARIO DE SERES MAGICOS: "FOLKLORE PINOY" PORTADA/ DIARY OF MAGICAL CREATURES: "FOLKLORE PINOY" COVER

Espanol

Esta es la portada del libro que he escrito sobre la mitologia Filipina, titulado "Folklore Pinoy", consta de 147 paginas repletas de extranos y fabulosos seres, leyendas, un antiguo mapa con la localizacion de estas criaturas magicas alrededor de estas preciosas islas,...

Mientras espero a que sea publicado, os ire colgando los seres que aparecen en el, para que podais disfrutar de ellos y sus peculiares y terrorificas historias.

Antes de todo dar las gracias a todos aquellos filipinos que me han ayudado a complementarlo, explicandome y describiendome estas criaturas y sus leyendas.

Este compendio ilustrado del Bestiario Filipino es un extracto del "Telluris Chartae Proles".


"FOLKLORE PINOY"


English

This is the cover of the book I've written about Philippine mythology, entitled "Pinoy Folklore" features about 147 pages of full strangers and fabulous creatures, legends, an old map showing the location of these magical creatures arround of these beautiful islands,. ..

While waiting to be published, I'll go posting beings that appear in, for you can enjoy them and their peculiar and terrifying stories.

First of all thank all those Filipinos who have helped me to supplement, explaining and describing to these creatures and legends.

This illustrated compendium of Filipino Bestiary is an excerpt from "Telluris Chartae Proles".

 Illustrated compendium of Filipino Bestiary
 
Detailed Macroscopy of the district:
longitude: 120 degrees 140 degrees
Latitude: 10 degrees 20 degrees North East
Map extract of "Telluris Chartae Proles"

miércoles, 5 de noviembre de 2014

RONDALLES PER ANAR A DORMIR PER A PARES DESESPERATS: HANSEL I GRETEL/ CUENTOS PARA IR A DORMIR PARA PADRES DESESPERADOS: HANSEL Y GRETEL/ TALES TO GO TO SLEEP FOR DESESPERATE PARENTS: HANSEL AND GRETEL




 "HANSEL AND GRETEL"
Tecnica/Tecnica/Technique: Aquarel.la/ acuarela/ watercolor



Aquest un conte que segurament molts de vosaltres ja coneixeu, escrit pels Germans Grimm, com molts d'altres, també hi ha diferents versions però aquesta és l'original. Des del meu punt de vista es tracta d'una rondalla una mica macabra però coses pitjors passen a la vida real. HANSEL I GRETEL és el seu títol, encara que en traduir-se a l'espanyol se'ls va canviar el nom pel de Pere i Margarida, així com el títol "La caseta de xocolata" encara que el podeu trobar la majoria de les vegades amb el seu títol original. Si voleu informació sobre els escriptors, només heu de buscar entre les entrades antigues, perquè no és el primer conte que penjo d'aquests autors.

Si voleu alguna de les meves Il·lustracions, o un encàrrec especial, Només cal que us poseu en contacte amb mi a través del meu mail xarvis@hotmail.com o aquí mateix. Us Posaré al corrent de preus i altres... amb molt de gust!


Este un cuento que seguramente muchos de vosotros ya conocéis, escrito por los Hermanos Grimm, como muchos otros, también hay diferentes versiones pero esta es la original. Desde mi punto de vista se trata de una fábula un poco macabra pero cosas peores pasan en la vida real. HANSEL Y GRETEL es su título, aunque al traducirse al español se les cambió el nombre por el de Pedro y Margarita, así como el título "La casita de chocolate" aunque se puede encontrar la mayoría de las veces con su titulo original. Si deseáis información sobre los escritores, sólo tenéis que buscar entre las entradas antiguas, porque no es el primer cuento que cuelgo de estos autores.

Si quieres alguna de mis Ilustraciones, o un encargo especial, sólo tienes que ponerte en contacto conmigo a través de mi mail xarvis@hotmail.com o aquí mismo. Os pondré al corriente de precios y otros ... con mucho gusto!



This is a story that I am sure many of you already know, written by the Grimm Brothers, like many others, there are also different versions but this is the original. From my point of view it's a bit macabre fable but worse things happen in real life. HANSEL & GRETEL is its title, although the Spanish translate they changed the name to Peter and Margaret, and the title " The chocolate house" though you can find most of the time with its original title. For information about the writers, you just have to search through the old posts, because it is not the first story that featured of these authors.

If you want any of my Illustrations, or a special order, you just have to contact me through my mail xarvis@hotmail.com or right here. I'll fill you in on prices and others ... with pleasure!






HANSEL I GRETEL


Hansel i Gretel vivien amb el seu pare, un pobre llenyataire, i la seva cruel madrastra, molt a prop d'un espès bosc. Vivien amb moltíssima escassetat, i com ja no els arribava per poder menjar els quatre, haurien de plantejar-se el problema i tractar de donar-li una bona solució.

Una nit, creient que els nens estaven adormits, la cruel madrastra va dir al llenyataire:

-No hi ha prou menjar per a tots, demà al matí portarem els nens a la part més espessa del bosc i els deixarem allà. Ells no podran trobar el camí a casa i així ens desfarem d'aquesta càrrega.

Al principi, el pare es va oposar rotundament a tenir en compte la cruel idea de la malvada dona.

-Com abandonarem els meus fills a la sort de Déu, potser són atacats pels animals del bosc? -va cridar enutjat.

-De qualsevol manera, així morirem tots de gana -va dir la madrastra i no va descansar fins a convèncer al feble home de tirar endavant el malèvol pla que s'havia traçat.

Mentrestant els nens, que en realitat no estaven adormits a causa de la fam que passaven, van escoltar tota la conversa. Gretel plorava amargament, però Hansel la consolava.

-No Ploris, estimada germaneta- deia ell-, jo tinc una idea per trobar el camí de tornada a casa. Hansel va sortir de la casa i es va omplir les butxaques de la jaqueta de còdols blancs.

En fer-se de dia, la dona va despertar a crits als nens, donant-un tros de pa a cadascun i els va dir que havia d'anar a buscar llenya al bosc. Mentre s'endinsaven en ell, Hansel, que caminava l'últim, anava deixant els còdols blancs com a rastre.

En arribar a un clar, van iniciar el treball. Després de recollir llenya, es van posar al costat del foc a descansar. El pare i la madrastra els van dir que anaven a tallar més llenya. Hansel i Gretel es van menjar el petit tros de pa que els havien donat i es van quedar adormits. En despertar-se era de nit.

Gretel va plorar i Hansel la va consolar dient que, amb la llum de la lluna, els còdols blancs que havia anat deixant durant la caminada els ajudarien a trobar el camí de casa.

A primera hora del matí, la madrastra només en veure'ls arribar els va renyar. Feia moltes hores que els esperaven ... El pare es va posar molt content en veure'ls, ja que sentia molta tristesa amb la decisió que havia pres.

Molt temps després, va tornar una època de molta necessitat. Els nens van sentir novament com la madrastra insistia al pare perquè els abandonessin definitivament al bosc. Tant el va insultar, recriminant-li la gana que passaven, que el pare no va tenir més remei que tornar a acceptar d'abandonar-los.

El nen no va poder recollir còdols blancs, ja que la porta de la casa estava tancada. Va pensar que amb el pa que la madrastra li donés podria tornar a deixar el rastre en el camí.

Al matí següent, un cop a l'interior del bosc, els dos germans van ser abandonats. Al migdia es van repartir el pa que els quedava i es van quedar adormits. Es van despertar passada la mitjanit.

Hansel esperava que amb la claror de la lluna podrien veure les molles de pa que havia escampat al llarg del camí, però els ocells del bosc se les havien menjat totes.

Durant tota la nit i durant tot el dia van caminar per trobar el camí de casa, però com més ho feien, més s'endinsaven al bosc.

Quan duien tres dies caminant, van veure un ocellet blanc com la neu, que es va posar a cantar. Hansel i Gretel el van seguir fins que l'ocell es va posar damunt de la teulada d'una casa que estava feta de pa, pa de pessic i tenia les finestres de sucre. Els dos famolencs nens van començar a menjar, fins que van sentir una fina veu que des de la casa els deia:

Crunchcrunchcrunch. Qui rosega, rosega? Qui menja la meva caseta?

- És el vent, només el vent, el nen del cel (responien amb les boques plenes).

De sobte es va obrir una porta. Va sortir una dona molt vella amb un bastó. Els germans es van quedar sorpresos quan la dona els va acompanyar a l'interior de la casa i els va convidar a dinar i a dormir. Hansel i Gretel creien que eren al cel.

No obstant això, la velleta -que s'havia presentat tan cordialment- era una bruixa que quan trobava nens ho celebrava menjant-se'ls.

A primera hora del matí, la bruixa va agafar bruscament Hansel amb la seva dura mà. El va portar a l'estable i tancant-lo darrere d'una reixa. Després de despertar a Gretel a crits, li va manar que fes uns bons àpats per al seu germà per tal d'engreixar-lo. Quan estigues ben gros se'l menjaria. Per més que la pobra Gretel plorava havia de fer tot el que la bruixa li exigia.

Cada matí la bruixa anava a l'estable per comprovar si Hansel s'engreixava. Ell, enginyós -sabent que la bruixa veia poc-, en lloc de donar-li la mà, li mostrava un osset de pollastre. En constatar que el nen no augmentava de pes, s'enfadava moltíssim.

Passades quatre setmanes, i veient que no engreixava, va decidir que de totes maneres se'l menjaria l'endemàGretel no parava de plorar i plorar, però les seves llàgrimes no servien de res.

Gretel es va despertar d'hora, encenent el foc per coure el pa. S'entristia imaginant que algun dia hi aniria a parar el seu germà.

La bruixa li va manar que mirés dins del forn per comprovar si el foc estava ben encès. La nena, amb segones intencions, li va contestar:

-Jo No sé. Com entro? -va preguntar Gretel.

-Ximple!- crida la bruixa-, mira com es fa -i la bruixa va ficar el cap dins del forn.

Gretel va aprofitar immediatament el gest de la malvada dona per donar-li una forta empenta que la va fer caure sobre les flames, on es va encendre de forma miserable.

Corrent, va anar a l'estable i va alliberar al seu germà. Es van abraçar i van saltar d'alegria. Ja sense por, van entrar a les habitacions de la bruixa i en els calaixos van trobar perles i pedres precioses.

Després d'hores de camí van abandonar el bosc. Finalment van trobar un gran riu impossible de creuar. Un cigne blanc els va ajudar a creuar-lo. Van seguir caminant fins a trobar la casa del seu pare.

En veure'l, es van abraçar tots. L'alegria va tornar per sempre a aquella casa. La madrastra havia mort.

Hansel i Gretel van lliurar al seu pare les joies trobades: les seves preocupacions s'havien acabat. Van viure feliços amb amor i companyia.


HANSEL Y GRETEL

Hansel y Gretel vivían con su padre, un pobre leñador, y su cruel madrastra, muy cerca de un espeso bosque. Vivían con muchísima escasez, y como ya no les alcanzaba para poder comer los cuatro, deberían plantearse el problema y tratar de darle una buena solución. 

Una noche, creyendo que los niños estaban dormidos, la cruel madrastra dijo al leñador: 

-No hay suficiente comida para todos, mañana llevaremos a los niños a la parte más espesa del bosque y los dejaremos allí. Ellos no podrán encontrar el camino a casa y así nos desprenderemos de esta carga. 

Al principio, el padre se opuso rotundamente a tener en cuenta la cruel idea de la malvada mujer. 

-Como abandonaremos a mis hijos a la suerte de Dios, quizás sean atacados por los animales del bosque? -gritó enojado. 

-De cualquier manera, así moriremos todos de hambre -dijo la madrastra y no descansó hasta convencer al débil hombre de llevar adelante el malévolo plan que se había trazado. 

Mientras tanto los niños, que en realidad no estaban dormidos a causa del hambre que pasaban, escucharon toda la conversación. Gretel lloraba amargamente, pero Hansel la consolaba. 

-No llores, querida hermanita- decía él-, yo tengo una idea para encontrar el camino de vuelta a casa. Hansel salió de la casa y se llenó los bolsillos de la chaqueta de guijarros blancos. 

Al hacerse de día, la mujer despertó a gritos a los niños, dándoles un trozo de pan a cada uno y les dijo que tenían que ir a buscar leña al bosque. Mientras se adentraban en él, Hansel, que caminaba el último, iba dejando los guijarros blancos como rastro. 

Al llegar a un claro, iniciaron el trabajo. Después de recoger leña, se pusieron al lado del fuego a descansar. El padre y la madrastra les dijeron que iban a partir leña. Hansel y Gretel se comieron el pequeño trozo de pan que les habían dado y se quedaron dormidos. Al despertarse era de noche. 

Gretel lloró y Hansel la consoló diciendo que, con la luz de la luna, los guijarros blancos que había ido dejando durante la caminata les ayudarían a encontrar el camino de casa. 

A primera hora de la mañana, la madrastra sólo al verlos llegar los regañó. Hacía muchas horas que les esperaban ... El padre se puso muy contento al verlos, ya que sentía mucha tristeza con la decisión que había tomado. 

Mucho tiempo después volvió una época de mucha necesidad. Los niños sintieron nuevamente como la madrastra insistía al padre para que los abandonaran definitivamente en el bosque. Tanto le insultó, recriminándole el hambre que pasaban, que el padre no tuvo más remedio que aceptar abandonarlos.
El niño no pudo recoger guijarros blancos, ya que la puerta de la casa estaba cerrada. Pensó que con el pan que la madrastra les diera podría volver a dejar el rastro en el camino. 

A la mañana siguiente, una vez en el interior del bosque, los dos hermanos fueron abandonados. Al mediodía se repartieron el pan que les quedaba y se quedaron dormidos. Se despertaron pasada la medianoche. 

Hansel esperaba que con la luz de la luna podrían ver las migas de pan que había esparcido a lo largo del camino, pero los pájaros del bosque se las habían comido todas. 

Durante toda la noche y durante todo el día caminaron para encontrar el camino de casa, pero cuanto más lo hacían, más se adentraban en el bosque. 

Cuando llevaban tres días caminando, vieron un pajarito blanco como la nieve, que se puso a cantar. Hansel y Gretel lo siguieron hasta que el pájaro se puso encima del tejado de una casa que estaba hecha de pan y bizcocho y tenía las ventanas de azúcar. Los dos hambrientos niños empezaron a comer, hasta que escucharon una fina voz que desde la casa les decía: 

- Crunch, crunch, crunch. Quién roe, roe? El que come mi casita? 

- Es el viento, sólo el viento, el niño del cielo (respondían con las bocas llenas). 

De repente se abrió una puerta. Salió una mujer muy vieja con un bastón. Los hermanos se quedaron sorprendidos cuando la mujer los acompañó en el interior de la casa y los invitó a comer y a dormir. Hansel y Gretel creían que estaban en el cielo. 

Sin embargo, la anciana -que se había presentado tan cordialmente- era una bruja que cuando encontraba niños lo celebraba comiendoselos. 

A primera hora de la mañana, la bruja cogió bruscamente a Hansel con su dura mano. Le llevó al establo y lo encerró detrás de una reja. Después de despertar a Gretel a gritos, le mandó que hiciera excelentes comidas para su hermano para engordarle. Cuando estubiese bien gordo se lo comería. Por más que la pobre Gretel lloraba tenía que hacer todo lo que la bruja le exigía. 

Cada mañana la bruja iba al establo para comprobar si Hansel engordaba. Él, ingenioso -sabiendo que la bruja veía poco-, en lugar de darle la mano, le mostraba un huesecillo de pollo. Al constatar que el niño no aumentaba de peso, se enfadaba muchísimo. 

Pasadas cuatro semanas, y viendo que no engordaba, decidió que de todas maneras se lo comería al día siguiente. Gretel no paraba de llorar y llorar, pero sus lágrimas no servían de nada. 

Cuando Gretel se despertó temprano, encendió el fuego para cocer el pan. Entristecía imaginando que algún día iría a parar  alli su hermano. 

La bruja le mandó que mirara dentro del horno para comprobar si el fuego estaba bien encendido. La niña, con segundas intenciones, le contestó: 

-Yo No sé. Como entro? -preguntó Gretel. 

-Tonta! - chillo la bruja-, mira cómo se hace -y la bruja metió la cabeza dentro del horno. 

Gretel aprovechó inmediatamente el gesto de la malvada mujer para darle un fuerte empujón que la hizo caer sobre las llamas, donde se encendió de forma miserable. 

Corriendo, fue al establo y liberó a su hermano. Se abrazaron y saltaron de alegría. Ya sin miedo, entraron en las habitaciones de la bruja y en los cajones encontraron perlas y piedras preciosas. 

Después de horas de camino abandonaron el bosque. Finalmente encontraron un gran río imposible de cruzar. Un cisne blanco les ayudó a cruzarlo. Siguieron caminando hasta encontrar la casa de su padre. 
Al verlo, se abrazaron todos. La alegría volvió para siempre a aquella casa. La madrastra había muerto.
Hansel y Gretel entregaron a su padre las joyas encontradas: sus preocupaciones se habían acabado. Vivieron felices con amor y compañía.


HANSEL AND GRETEL

Hansel and Gretel lived with his father, a poor lumberjack, and her cruel stepmother, near a thick forest. They lived with a lot of shortages, and as no longer enough for them to eat four, should consider the problem and try to give it a good solution. 

One night, believing the children were asleep, the cruel stepmother told to the lumberjack: 

- There's not enough food for everyone, tomorrow will take the children to the thickest part of the forest and leave there. They can not find the way home and so we'll dispose of this burden. 

At first, the father adamantly opposed to consider the cruel idea of ​​the evil woman. 

- As my children to abandon the fate of God, perhaps they are attacked by the animals of the forest? he shouted angrily. 

-Of anyway, so we'll all die of hunger, 'said the stepmother and did not rest until convincing the weak man to carry out the evil plan she had set. 

Meanwhile the kids, they really were not asleep from hunger passing, heard the whole conversation. Gretel wept bitterly, but Hansel comforted. 

- Don't cry, dear sis- said he, I have an idea to find our way back home. Hansel went outside and filled his jacket pockets with white pebbles. 

At daybreak, the woman woke up screaming at children, giving them a piece of bread to everyone and told them they had to go to the forest to fetch wood. While venturing into it, Hansel, who walked the last, was leaving a trace with the white pebbles. 

Upon reaching a clearing, they began the work. After collecting firewood, were placed by the fire to rest. The father and stepmother told them they were going to chop wood. Hansel and Gretel ate the small piece of bread that had give them and fell asleep. When they awoke it was night. 

Hansel and Gretel wept and consoled by saying that, with the moonlight, white pebbles that had been left on the walk would help them find their way home. 

Early in the morning the stepmother only to see them get scolded. They was many hours waiting for them ... Father was very happy to see them. He felt very sad with the decision they had made. 

Much later came a time of great need. Children felt again as the stepmother insisted the father to definitively leave them in the forest. Both insulted him, reproaching the famine passed, that the father had no choice but to accept abandon. 
The child could not pick up white pebbles, since the front door was locked. He thought the bread stepmother could give them back to leave the trail on the way. 

The next morning, once inside the forest, the two brothers were abandoned. At noon the bread they had left were distributed and after this fall asleep. Awoke after midnight. 

Hansel hoped that with the moonlight could see the bread crumbs that had spread along the way, but forest birds had eaten them all. 

All night and all day they walked to find the way home, but more they did, more went into the forest. 

Three days after they had been walking, saw a snow white bird that was singing. Hansel and Gretel followed him until the bird alighted on the roof of a house, that was made of bread and cake and had the windows of sugar. The two hungry children began feeding, until they heard a thin voice told them from inside of the house: 

- Crunch, crunch, crunch. Who is that to nibble, nibble? Whoever eats my house? 

- It's the wind, only the wind, the child of heaven (responded both with  mouths full). 

Suddenly a door opened. came out an old woman with a cane. The brothers were surprised when the woman walked inside the house and invited them to eat and sleep. Hansel and Gretel thought they were in heaven. 

However, the old woman, who had appeared so cordially was a witch that when she found children celebrated it by eating them.

Early in the morning, the witch took Hansel sharply with his hard hand.  Took he to the barn and locked behind bars. After, Gretel wake screaming, she commanded her to do great meals for her brother to get fatten. When degas really fat would eat. As much as poor Gretel wept had to do everything the witch demanded. 

Every morning the witch went to the barn to check fattened Hansel. He, witty witch-knowing that the little-seen, instead of shaking hands, he showed a small bone chicken. In finding that the child is not gaining weight, was angry a lot. 

After four weeks and seeing no fatter, anyway decided that would eat the next day. Gretel could not stop mourn and mourn, but her tears were useless. 

When Gretel awoke early, lit the fire to bake bread. Sad imagining that someday there would go his brother. 

The witch told her to look inside the oven to see if the fire was well alight. The girl, with ulterior motives, replied: 

-I don't know. As I enter? asked Gretel. 

-Silly girl! - Shrieked the witch-, look how it's done-and the witch put her head in the oven. 

Gretel immediately took the gesture of the evil woman to give a strong push her ​​to fall into the flames, where she was kindled on miserably. 

Running, went to the stable and released to his brother. They hugged and jumped for joy. Already fearlessly entered the rooms witch and drawers found pearls and precious stones. 

After hours of walking they left the forest. Finally found a great river impossible to cross. A white swan helped them cross it. They walked up to find the house of their father.
Seeing all hugged. The joy turned to that house forever. The stepmother had died.
Hansel and Gretel gave her father the jewelry found: their worries were over. They lived happily in love and companionship.


martes, 4 de noviembre de 2014

RONDALLES PER ANAR A DORMIR PER A PARES DESESPERATS: EL SOLDADET DE PLOM/ CUENTOS PARA IR A DORMIR PARA PADRES DESESPERADOS: EL SOLDADITO DE PLOMO/ TALES TO GO TO SLEEP FOR DESESPERATE PARENTS: THE STEADFAST TIN SOLDIER




 "EL SOLDADET DE PLOM"/ "EL SOLDADITO DE PLOMO"/ "THE STEADFAST TIN SOLDIER" 
Aquarel.la i tinta/ acuarela y tinta /watercolor & ink






Aquest conte clàssic tan trist però a la vegada romàntic, va ser escrit, per Hans Christian Andersen fa molt de temps. Llegint aquesta rondalla em vaig inspirar per realitzar l'il·lustració que us presento. Si remeneu entre els antics "posts" titulats: "RONDALLES PER ANAR A DORMIR PER A PARES DESESPERATS...", podreu trobar més informació sobre aquest magnífic escriptor.

Este cuento clásico tan triste pero a la vez romántico, fue escrito por Hans Christian Andersen hace mucho tiempo. Leyendo esta fábula me inspiré para realizar la ilustración que os presento. Si removéis entre los antiguos "posts" titulados: " CUENTOS PARA IR A DORMIR PARA PADRES DESESPERADOS...", podréis encontrar mas información sobre este magnífico escritor.

This classic sad story, but at the same time romantic, was written by Hans Christian Andersen a long time ago. Reading this fable I was inspired to make the illustration that I present to you. If you remove between the old "posts" entitled: "TALES TO GO TO SLEEP FOR DESPERATE PARENTS ...", you can find more information about this great writer.


Blog: xavmirin.blogspot.com.es
Mail: xarvis@hotmail.com
Facebook: Abracadabra Potadecabra
Abracadabra pota de cabra
Pinterest: Xavier Miró Inglés
Instagram: @abracadabrapotadecabra



EL SOLDADET DE PLOM

Hi havia una vegada cinc soldadets de plom, germans tots, ja que els havien fos de la mateixa vella cullera. Fusell a l'espatlla i la mirada al capdavant, així era com estaven, amb les seves esplèndides guerreres vermelles i els seus pantalons blaus. El primer que van sentir en la seva vida, quan es va aixecar la tapa de la caixa en què venien, va ser: "Soldadets de plom!" Havia estat un nen petit que va cridar això, batent palmes, ja que eren el seu regal d'aniversari. De seguida els va posar en fila sobre la taula.

Cada soldadet era la viva imatge dels altres, a excepció d'un que mostrava una petita diferència. Tenia una sola cama, ja que en fondre'ls, havia estat l'últim i el plom no va aconseguir per acabar-lo. Així i tot, allí estava ell, tan ferma sobre la seva única cama com els altres sobre les dues. I és d'aquest soldadet de qui explicarem la història.

A la taula on el nen els acabava d'alinear hi havia altres moltes joguines, però el que més interès despertava era un esplèndid castell de paper. Per les seves diminutes finestres podien veure's els salons que tenia en el seu interior. Al capdavant hi havia uns arbrets que envoltaven un petit mirall. Aquest mirall feia de llac, en el qual es reflectien, nedant, uns blancs cignes de cera. El conjunt resultava molt bonic, però el més bonic de tot era una damisel·la que estava dret a la porta del castell. Ella també estava feta de paper, vestida amb un vestit de clara i vaporosa mussolina, amb una estreta cinta blava nuada sobre l'espatlla, a manera de banda, en la que lluïa una brillant lluentó tan gran com la seva cara. La damisel·la tenia els dos braços enlaire, ja que han de saber vostès que era ballarina, i havia alçat tant una de les seves cames que el soldadet de plom no podia veure on era, i va creure que, com ell, només en tenia una.

"Aquesta és la dona que em convé", es va dir. "Però que fina és; si fins i tot viu en un castell! Jo, en canvi, només tinc una caixa de cartó en la qual ja habitem vint: no és un lloc propi per a ella. De totes maneres, passi el que passi tractaré de conèixer-la. "

I es va ficar al llit tan llarg com era darrere d'una caixa de tabac que hi havia sobre la taula. Des d'allà podia mirar a l'elegant damisel·la, que seguia parada sobre una sola cama sense perdre l'equilibri.

Ja avançada la nit, els altres soldadets de plom els van recollir en la seva caixa i tota la gent de la casa se'n va anar a dormir. A aquesta hora, les joguines van començar els seus jocs, rebent visites, barallant-se i ballant. Els soldadets de plom, que també volien participar d'aquell enrenou, es van esforçar sorollosament dins de la seva caixa, però no van aconseguir aixecar la tapa. Els trencanous feien salts mortals, i el guix es divertia escrivint bromes a la pissarra. Tant de soroll van fer les joguines, que el canari es va despertar i va contribuir a l'escàndol amb uns refilets en vers. Els únics que ni parpellejar tan sols van ser el soldadet de plom i la ballarina. Ella romania dreta sobre la punta del peu, amb els dos braços en l'aire; ell no estava menys ferm sobre la seva única cama, i sense apartar un sol instant d'ella els seus ulls.

De sobte el rellotge va donar les dotze campanades de la mitjanit i -crac! - Es va obrir la tapa de la caixa de rapè ... Mes, ¿creuen vostès que contenia tabac? No, el que hi havia era un follet negre, una mena de ninot de ressort.

-Soldadet De plom! -va cridar el follet-. Vols fer-me el favor de no mirar més a la ballarina?

Però el soldadet es va fer el sord.

-Està Bé, espera a demà i veuràs -va dir el follet negre.

L'endemà, quan els nens es van aixecar, algú va posar el soldadet de plom a la finestra; i fos obra del follet o del corrent d'aire, la finestra es va obrir de sobte i el soldadet es va precipitar de cap des del tercer pis. Va ser una caiguda terrible. Va quedar amb la seva única cama en alt, descansant sobre el casc i amb la baioneta clavada entre dues llambordes del carrer.

La serventa i el nen van baixar a corre-cuita a buscar; però tot i que va faltar poc perquè l'aixafaren, no van poder trobar-lo. Si el soldadet hagués cridat: "Sóc aquí!", L'haurien vist. Però ell va creure que no estava bé fer crits, perquè vestia uniforme militar.

Després va començar a ploure, cada vegada més i més fort, fins que la pluja es va convertir en un aiguat torrencial. Quan va escampar, van passar dos nois pel carrer.

-Quina Sort! -va exclamar un-. Aquí hi ha un soldadet de plom! Anem a fer-lo navegar.

I construint un vaixell amb un diari, van col·locar el soldadet al centre, i allà va anar baixant per l'aigua de la cuneta, mentre els dos nois corrien al seu costat picant de mans. Sant cel, com s'arremolinaven les onades a la cuneta i quin corrent tan fort hi havia! Bé, després de tot ja li havia caigut una bona remullada. El vaixell de paper saltava amunt i avall i, de vegades, girava amb tanta rapidesa que el soldadet sentia vertígens. Però continuava ferma i sense moure un múscul, mirant cap endavant, sempre amb el fusell a l'espatlla.

De cop i volta el barquet es va endinsar per una ampla claveguera, tan fosca com la seva pròpia caixa de cartó.

"M'agradaria saber on aniré a parar", va pensar. "Apostaria que el follet té la culpa. Si almenys la petita ballarina fos aquí en el vaixell amb mi, no em faria res que això fos dues vegades més fosc."

Precisament en aquell moment va aparèixer una enorme rata que vivia al túnel de la claveguera.

-On és el teu passaport? -va preguntar la rata-. A veure, ensenyem el teu passaport!

Però el soldadet de plom no va respondre una paraula, sinó que va estrènyer el seu fusell amb més força que mai. El vaixell es va precipitar endavant, perseguit de prop per la rata. Ah! Calia veure com cruixia les dents i com els cridava als bastonets i palles que passaven per allí.

-Atureu-lo! Atureu-lo! No ha pagat el peatge! No ha ensenyat el passaport!

El corrent es feia més fort i més fort i el soldadet de plom podia ja percebre la llum del dia enllà, al lloc on acabava el túnel. Però alhora va escoltar un so eixordador, capaç de desanimar al més valent dels homes. Imagineu-vos! Justament on acabava la claveguera, l'aigua es precipitava en un immens canal. Allò era tan perillós per al soldadet de plom com per a nosaltres el fet d'arriscar-nos en un petit vaixell per una gegantina cataracta.

En aquells moments estava ja tan a prop, que no va aconseguir aturar-se, i el vaixell es va abalançar al canal. El pobre soldadet de plom es va mantenir tan dret com va poder; ningú diria mai d'ell que havia parpellejat si més no. El vaixell va donar dues o tres voltes i es va omplir d'aigua fins a les vores; es trobava a punt de sotsobrar. El soldadet tenia ja l'aigua al coll; el vaixell s'enfonsava més i més; el paper, de tan xop, començava a desfer-se. L'aigua s'anava tancant sobre el cap del soldadet de plom ... I aquest va pensar en la bonica ballarina, a la qual no veuria més, i una antiga cançó va ressonar a les orelles:

Endavant, guerrer valent!

Endavant, t'espera la mort!


En aquest moment el paper va acabar de desfer-se en trossos i el soldadet es va enfonsar, només perquè a l'instant un gran peix se l'empassés. Oh, i quina foscor hi havia allà dins! Era pitjor encara que el túnel, i terriblement incòmode per l'estret. Però el soldadet de plom es va mantenir ferm, sempre amb el seu fusell a l'espatlla, encara que estava estès tan llarg com era.

De sobte el peix es va agitar, fent les més estranyes contorsions i donant unes voltes terribles. Per fi va quedar immòbil. A la poca estona, un feix de llum que semblava un llamp el va travessar tot; brillar de nou la llum del dia i es va sentir que algú cridava:

-Un Soldadet de plom!

El peix havia estat pescat, portat al mercat i venut, i es trobava ara a la cuina, on la serventa l'havia obert amb un ganivet. Va agafar amb dos dits el soldadet per la cintura i el va conduir a la sala, on tothom volia veure aquell home extraordinari que es dedicava a viatjar dins d'un peix. Però el soldadet no li donava gens d'importància a tot allò.

El van col·locar sobre la taula i allà ... A la fi, quantes coses meravelloses poden ocórrer en aquesta vida! El soldadet de plom es va trobar en el mateix saló on havia estat abans. Allí estaven tots: els mateixos nens, les mateixes joguines sobre la taula i el mateix bell castell amb la bonica i petita ballarina, que encara estava sobre una sola cama i mantenia l'altra estesa, molt alt, en els aires, ja que ella havia estat tan ferma com ell. Això va commoure tant el soldadet, que va estar a punt de plorar llàgrimes de plom, però no ho va fer perquè no hi hauria estat bé que un soldat plorés. La va contemplar i ella li va tornar la mirada; però cap dels dos va dir una paraula.


De sobte, un dels nens va agafar el soldadet de plom i el va llançar de cap a la xemeneia. No va tenir cap motiu per fer-ho; era, per descomptat, aquell ninot de ressort el que l'havia mogut a això.

El soldadet es va trobar enmig d'intenses resplendors. Va sentir una calor terrible, encara que no va saber si era a causa del foc o de l'amor. Havia perdut tots els seus brillants colors, sense que ningú pogués afirmar si a conseqüència del viatge o dels seus patiments. Va mirar a la ballarina, el va mirar ella, i el soldadet va sentir que es fonia, però va continuar impàvid amb el seu fusell a l'espatlla. Es va obrir una porta i el corrent d'aire es va apoderar de la ballarina, que va volar com una sílfide fins a la llar de foc i va anar a caure al costat del soldadet de plom, on va cremar en una sobtada flamarada i va desaparèixer. Poc després el soldadet es va acabar de fondre. Quan l'endemà al matí la serventa va remoure les cendres el va trobar en forma d'un petit cor de plom; però de la ballarina només hi havia quedat el seu lluentó, i aquests era ara tan negre com el carbó.




EL SOLDADITO DE PLOMO


Había una vez veinticinco soldaditos de plomo, hermanos todos, ya que los habían fundido en la misma vieja cuchara. Fusil al hombro y la mirada al frente, así era como estaban, con sus espléndidas guerreras rojas y sus pantalones azules. Lo primero que oyeron en su vida, cuando se levantó la tapa de la caja en que venían, fue: "¡Soldaditos de plomo!" Había sido un niño pequeño quien gritó esto, batiendo palmas, pues eran su regalo de cumpleaños. Enseguida los puso en fila sobre la mesa.


Cada soldadito era la viva imagen de los otros, con excepción de uno que mostraba una pequeña diferencia. Tenía una sola pierna, pues al fundirlos, había sido el último y el plomo no alcanzó para terminarlo. Así y todo, allí estaba él, tan firme sobre su única pierna como los otros sobre las dos. Y es de este soldadito de quien vamos a contar la historia.

En la mesa donde el niño los acababa de alinear había otros muchos juguetes, pero el que más interés despertaba era un espléndido castillo de papel. Por sus diminutas ventanas podían verse los salones que tenía en su interior. Al frente había unos arbolitos que rodeaban un pequeño espejo. Este espejo hacía las veces de lago, en el que se reflejaban, nadando, unos blancos cisnes de cera. El conjunto resultaba muy hermoso, pero lo más bonito de todo era una damisela que estaba de pie a la puerta del castillo. Ella también estaba hecha de papel, vestida con un vestido de clara y vaporosa muselina, con una estrecha cinta azul anudada sobre el hombro, a manera de banda, en la que lucía una brillante lentejuela tan grande como su cara. La damisela tenía los dos brazos en alto, pues han de saber ustedes que era bailarina, y había alzado tanto una de sus piernas que el soldadito de plomo no podía ver dónde estaba, y creyó que, como él, sólo tenía una.

“Ésta es la mujer que me conviene para esposa”, se dijo. “¡Pero qué fina es; si hasta vive en un castillo! Yo, en cambio, sólo tengo una caja de cartón en la que ya habitamos veinticinco: no es un lugar propio para ella. De todos modos, pase lo que pase trataré de conocerla.”

Y se acostó cuan largo era detrás de una caja de tabaco que estaba sobre la mesa. Desde allí podía mirar a la elegante damisela, que seguía parada sobre una sola pierna sin perder el equilibrio.
Ya avanzada la noche, a los otros soldaditos de plomo los recogieron en su caja y toda la gente de la casa se fue a dormir. A esa hora, los juguetes comenzaron sus juegos, recibiendo visitas, peleándose y bailando. Los soldaditos de plomo, que también querían participar de aquel alboroto, se esforzaron ruidosamente dentro de su caja, pero no consiguieron levantar la tapa. Los cascanueces daban saltos mortales, y la tiza se divertía escribiendo bromas en la pizarra. Tanto ruido hicieron los juguetes, que el canario se despertó y contribuyó al escándalo con unos trinos en verso. Los únicos que ni pestañearon siquiera fueron el soldadito de plomo y la bailarina. Ella permanecía erguida sobre la punta del pie, con los dos brazos al aire; él no estaba menos firme sobre su única pierna, y sin apartar un solo instante de ella sus ojos.

De pronto el reloj dio las doce campanadas de la medianoche y -¡crac!- se abrió la tapa de la caja de rapé... Mas, ¿creen ustedes que contenía tabaco? No, lo que allí había era un duende negro, algo así como un muñeco de resorte.

-¡Soldadito de plomo! -gritó el duende-. ¿Quieres hacerme el favor de no mirar más a la bailarina?
Pero el soldadito se hizo el sordo.

-Está bien, espera a mañana y verás -dijo el duende negro.

Al otro día, cuando los niños se levantaron, alguien puso al soldadito de plomo en la ventana; y ya fuese obra del duende o de la corriente de aire, la ventana se abrió de repente y el soldadito se precipitó de cabeza desde el tercer piso. Fue una caída terrible. Quedó con su única pierna en alto, descansando sobre el casco y con la bayoneta clavada entre dos adoquines de la calle.

La sirvienta y el niño bajaron apresuradamente a buscarlo; pero aun cuando faltó poco para que lo aplastasen, no pudieron encontrarlo. Si el soldadito hubiera gritado: "¡Aquí estoy!", lo habrían visto. Pero él creyó que no estaba bien dar gritos, porque vestía uniforme militar.

Luego empezó a llover, cada vez más y más fuerte, hasta que la lluvia se convirtió en un aguacero torrencial. Cuando escampó, pasaron dos muchachos por la calle.

-¡Qué suerte! -exclamó uno-. ¡Aquí hay un soldadito de plomo! Vamos a hacerlo navegar.

Y construyendo un barco con un periódico, colocaron al soldadito en el centro, y allá se fue por el agua de la cuneta abajo, mientras los dos muchachos corrían a su lado dando palmadas. ¡Santo cielo, cómo se arremolinaban las olas en la cuneta y qué corriente tan fuerte había! Bueno, después de todo ya le había caído un buen remojón. El barquito de papel saltaba arriba y abajo y, a veces, giraba con tanta rapidez que el soldadito sentía vértigos. Pero continuaba firme y sin mover un músculo, mirando hacia adelante, siempre con el fusil al hombro.

De buenas a primeras el barquichuelo se adentró por una ancha alcantarilla, tan oscura como su propia caja de cartón.

"Me gustaría saber adónde iré a parar”, pensó. “Apostaría a que el duende tiene la culpa. Si al menos la pequeña bailarina estuviera aquí en el bote conmigo, no me importaría que esto fuese dos veces más oscuro."

Precisamente en ese momento apareció una enorme rata que vivía en el túnel de la alcantarilla.

-¿Dónde está tu pasaporte? -preguntó la rata-. ¡A ver, enséñame tu pasaporte!

Pero el soldadito de plomo no respondió una palabra, sino que apretó su fusil con más fuerza que nunca. El barco se precipitó adelante, perseguido de cerca por la rata. ¡Ah! Había que ver cómo rechinaba los dientes y cómo les gritaba a las estaquitas y pajas que pasaban por allí.

-¡Deténgalo! ¡Deténgalo! ¡No ha pagado el peaje! ¡No ha enseñado el pasaporte!

La corriente se hacía más fuerte y más fuerte y el soldadito de plomo podía ya percibir la luz del día allá, en el sitio donde acababa el túnel. Pero a la vez escuchó un sonido atronador, capaz de desanimar al más valiente de los hombres. ¡Imagínense ustedes! Justamente donde terminaba la alcantarilla, el agua se precipitaba en un inmenso canal. Aquello era tan peligroso para el soldadito de plomo como para nosotros el arriesgarnos en un bote por una gigantesca catarata.

Por entonces estaba ya tan cerca, que no logró detenerse, y el barco se abalanzó al canal. El pobre soldadito de plomo se mantuvo tan derecho como pudo; nadie diría nunca de él que había pestañeado siquiera. El barco dio dos o tres vueltas y se llenó de agua hasta los bordes; se hallaba a punto de zozobrar. El soldadito tenía ya el agua al cuello; el barquito se hundía más y más; el papel, de tan empapado, comenzaba a deshacerse. El agua se iba cerrando sobre la cabeza del soldadito de plomo… Y éste pensó en la linda bailarina, a la que no vería más, y una antigua canción resonó en sus oídos:

¡Adelante, guerrero valiente! 
¡Adelante, te aguarda la muerte!

En ese momento el papel acabó de deshacerse en pedazos y el soldadito se hundió, sólo para que al instante un gran pez se lo tragara. ¡Oh, y qué oscuridad había allí dentro! Era peor aún que el túnel, y terriblemente incómodo por lo estrecho. Pero el soldadito de plomo se mantuvo firme, siempre con su fusil al hombro, aunque estaba tendido cuan largo era.

Súbitamente el pez se agitó, haciendo las más extrañas contorsiones y dando unas vueltas terribles. Por fin quedó inmóvil. Al poco rato, un haz de luz que parecía un relámpago lo atravesó todo; brilló de nuevo la luz del día y se oyó que alguien gritaba:

-¡Un soldadito de plomo!

El pez había sido pescado, llevado al mercado y vendido, y se encontraba ahora en la cocina, donde la sirvienta lo había abierto con un cuchillo. Cogió con dos dedos al soldadito por la cintura y lo condujo a la sala, donde todo el mundo quería ver a aquel hombre extraordinario que se dedicaba a viajar dentro de un pez. Pero el soldadito no le daba la menor importancia a todo aquello.

Lo colocaron sobre la mesa y allí… en fin, ¡cuántas cosas maravillosas pueden ocurrir en esta vida! El soldadito de plomo se encontró en el mismo salón donde había estado antes. Allí estaban todos: los mismos niños, los mismos juguetes sobre la mesa y el mismo hermoso castillo con la linda y pequeña bailarina, que permanecía aún sobre una sola pierna y mantenía la otra extendida, muy alto, en los aires, pues ella había sido tan firme como él. Esto conmovió tanto al soldadito, que estuvo a punto de llorar lágrimas de plomo, pero no lo hizo porque no habría estado bien que un soldado llorase. La contempló y ella le devolvió la mirada; pero ninguno dijo una palabra.

De pronto, uno de los niños agarró al soldadito de plomo y lo arrojó de cabeza a la chimenea. No tuvo motivo alguno para hacerlo; era, por supuesto, aquel muñeco de resorte el que lo había movido a ello.

El soldadito se halló en medio de intensos resplandores. Sintió un calor terrible, aunque no supo si era a causa del fuego o del amor. Había perdido todos sus brillantes colores, sin que nadie pudiese afirmar si a consecuencia del viaje o de sus sufrimientos. Miró a la bailarina, lo miró ella, y el soldadito sintió que se derretía, pero continuó impávido con su fusil al hombro. Se abrió una puerta y la corriente de aire se apoderó de la bailarina, que voló como una sílfide hasta la chimenea y fue a caer junto al soldadito de plomo, donde ardió en una repentina llamarada y desapareció. Poco después el soldadito se acabó de derretir. Cuando a la mañana siguiente la sirvienta removió las cenizas lo encontró en forma de un pequeño corazón de plomo; pero de la bailarina no había quedado sino su lentejuela, y ésta era ahora negra como el carbón.



THE PLUMBUM TIN SOLDIER

There were once twenty-five tin soldiers, all brothers, as they had been cast in the same old spoon. Shouldered arms and looked straight ahead, and it was like they were, with their splendid red tunics and blue trousers. The first thing they heard in their life, when the lid of the box is coming up, was: "Tin soldiers!" It was a little boy who shouted this, clapping, as was his birthday. Then put them in a row on the table. 

Each soldier was the image of the other, except for one that showed a little difference. He had one leg, then the melt, was the last and the lead was not enough to finish it. Still, there he was so adamant about his one leg as the others on the two. And it is this soldier who will tell the story. 

At the table where the child had just align many toys, but most interest was a splendid castle woke paper. For its tiny windows were visible salons had inside. In front was a little trees surrounding a tiny mirror. This served as a mirror lake, which reflected, swimming, some white swans wax. The set was very beautiful but the most beautiful of all was a damsel who stood at the castle gate. She was also made of paper, wearing a light dress and gauzy muslin, with a narrow blue ribbon tied on the shoulder, as a band, which sported a shiny sequin big as his face. The damsel had both arms raised, you must know that she was a dancer, and she lifted one of hes legs that the tin soldier could not see where she was, and he thought, as he, she only  had one. 

"This is the woman for me to be wife," he said. "But what is fine; whether to live in a castle! I, however, have only a cardboard box in which we live whit twenty: it is not a proper place for her. Anyway, whatever happens try to meet her. "

And how long was lay behind a snuff box that was on the table. From there he could look at the elegant lady, who was still standing on one leg without losing balance. 

Late that night, the other tin soldiers were picked up at the box and all the people of the house went to bed. At that time, the toys began their games, getting hits, fighting and dancing. The tin soldiers, who also wanted to participate in the commotion, loud struggled in his box, but failed to lift the lid. The Nutcracker gave somersaults, and chalk amused himself by writing jokes on blackboard. Toys made ​​so much noise that the canary woke up and contributed to the scandal with trills in verse. The only ones who were not bat an eyelid even the soldier and the dancer. She sat upright on the toe, with both arms in the air; he was no less firm on his one leg, never taking a moment for her eyes. 

Suddenly the clock struck twelve strokes of midnight and -¡crac - lid snuff box opened ... But do you believe containing snuff? No, what was there was a black elf, something like a jack-in. 

-¡ Tin soldier Lead! cried the elf. Would you do me the favor of not look at the dancer? 
But the tin soldier pretended not to hear. 

All right, wait until tomorrow and see, 'said the black elf. 

The next day, when the kids got up, someone put the tin soldier in the window; and whether it was the elf or the draft, the window suddenly opened and the soldier rushed headlong from the third floor. It was a terrible fall. He stayed with his one leg up, resting on the hull and the bayonet stuck between two cobblestones. 

The maid and the boy hurried to look down; but even when it stopped short squashed, could not find it. If the soldier had shouted: "Here I am", they would have seen. But he believed it was wrong to shout because military uniform. 

Then started to rain, growing louder and louder, until the rain became a torrential downpour. When it cleared, it was two guys on the street. 

How lucky! one- exclaimed.Here's a tin soldier! Let's do navigate. 

And building a boat with a newspaper, placed the soldier in the center, and there went by water from the gutter down, while the two boys ran to his side clapping.Good heavens, how waves swirled in the gutter and what was current so strong! Well, after all I had already dropped a good soaking. The paper boat jumped up and down and sometimes spinning so fast that the soldier felt dizziness. But still firm and not moving a muscle, looking forward, always with his rifle over his shoulder. 

All of a sudden the little boat ventured by a wide culvert, as dark as his own carton. 

"I would like to know where I'll stop," he thought. "I'll bet the elf's fault. If only the little ballerina in the boat were here with me, I do not mind if this were twice as dark." 

Just then came a huge rat that lived in the sewer tunnel. 

Where is your passport? asked the Rat.Come on, show me your passport! 

But the soldier did not answer a word, but his gun pressed harder than ever. The boat rushed forward, closely pursued by the rat.Ah! You had to see how gritting teeth and how to yell at the cleats and straws that came by. 

 -¡Stop it!Stop it!He has not paid the toll!You have not taught your passport! 

The current was strong and stronger and the tin soldier could already perceive the light of day there, on the spot where the tunnel ended. But at the same time he heard a thundering sound, able to discourage the bravest of men.Just imagine! Just finished the culvert where the water rushed in a huge canal. That was so dangerous to the soldier and for us to risk in a boat by a giant waterfall. 

By then was so close, he failed to stop, and rushed to the ship channel. The poor tin soldier stood as straight as he could; no one would say of him that had not even blinked. The boat took two or three laps and was filled with water to the brim; he was about to capsize. The soldier was already in deep water; the boat is sinking deeper and deeper; paper, so wet, began to unravel. The water was closing over the head of the tin soldier ... And he thought of the beautiful dancer, which would never see, and an old song rang in his ears: 

Go on, brave warrior! 
Come, death awaits you! 

At that time the finished paper fall to pieces and sank soldier, only to have instantly a large fish to swallow him.Oh, and what was dark in there! It was even worse than the tunnel, and terribly uncomfortable so close. But the soldier stood his ground, always with his rifle on his shoulder, but he was lying how long it was. 

Suddenly the fish stirred, making the strangest twists and turns giving terrible. Finally he stood. Before long, a beam of light like lightning through him everything; shone again in daylight and heard someone shout: 

-¡A tin soldier! 

The fish had been caught, taken to market and sold, and was now in the kitchen, where the maid had opened with a knife. She took with two fingers the soldier's waist and led him to the room, where everyone wanted to see this extraordinary man who used to travel in a fish. But the soldier did not give any importance to anything. 

He was placed on the table and there ... well, how many wonderful things can happen in this life! The tin soldier was found in the same room where he had been before. The same children, the same toys on the table and the same beautiful castle with cute little dancer, who was still on one leg and kept the other extended, high in the air, as she had been: There were all as strong as him. This was so moved by the soldier, who was about to mourn tin tears, but did not because it would have been nice for a soldier cry. He stared and she stared back; but neither said a word. 

Suddenly one of the boys grabbed the tin soldier and threw him headlong into the fireplace. He had no reason to do so; It was, of course, that jack-in which he had moved it. 

The soldier was found amid intense glare. He felt a terrible heat, but did not know if it was because of the fire or love. He had lost all its bright colors, no one could say whether as a result of travel or their suffering. He looked at the dancer, she looked, and the soldier felt melted, but continued undaunted with his rifle on his shoulder. A door opened and the air stream captured the dancer, who flew like a sylph to the fireplace and landed next to the tin soldier, where it burned in a sudden flash and disappeared. Soon the soldier ran to melt. When the next morning the maid stirred the ashes she found it in the form of a small tin heart; ballerina but had merely been her sequin, and it was now pitch black.